Iconoclastes de selfie
Cap causa noble sense la seva deriva idiota, pel que es veu. Com una ramificació espúria de l’onada global de protestes antiracistes per l’assassinat de George Floyd, han aparegut altres propostes i gestos que en teoria cerquen transmetre el mateix missatge però que són confusionaris i contraproduents, i moltes vegades d’una forta comicitat involuntària: des de la supressió d’un film com Allò que el vent s’endugué (o la seva exhibició acompanyada d’un avís del seu suposat contingut “racista”) fins als atacs contra estàtues de Cristòfor Colom o, al Regne Unit, de Winston Churchill, acusats també d’odiar les races diferents de la blanca.
Sospito que devem ser nombroses les persones que ens considerem d’esquerres i que sovint hem de veure amb perplexitat, o amb enuig, els debats trampa en què es fiquen els partits i els líders que se suposa que ens representen, i dels quals solem ser votants (ja que militem en la idea de no caure en l’abstenció o el vot en blanc, tot i que de vegades costi esforç). És en aquests debats trampa, plens de disjuntives i de consignes que en el fons ni duen enlloc ni tenen sentit, on els partits d’esquerres semblen entestar-se a perdre llençols a cada bugada: vull dir, a deixar de fer-se seus referents que haurien d’integrar amb naturalitat, i a regalar-los, per tant, a la dreta. La lluita antifeixista de Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, que va dur a la derrota de Hitler, em sembla un exemple clar d’això que dic. Per molts emperons que després puguem trobar a la figura i al pensament de Churchill (va ser condescendent amb Franco, perquè li semblava l’única manera d’evitar que Espanya fos dominada pel bolxevisme), l’alt valor del seu enfrontament al Tercer Reich hauria de ser assumit sense reserves per les esquerres. Pel que fa a Colom, és absurd voler fer-ne ara una espècie d’enjudiciament moral (des dels valors d’una part de la progressia de la segona/tercera dècada del segle XXI) per acabar en una iconoclàstia de fills de casa bona a qui de sobte els ve de gust tombar uns monuments o omplir-los de grafits. Si algú té ganes d’informar-se i discutir amb rigor sobre el saqueig i la matança que van patir els indis americans, li suggerim encara la lectura de l’assaig de Rafael Sánchez Ferlosio Esas Yndias equivocadas y malditas.
El que ens trobem cada dia, però, són partits i dirigents d’esquerres que sucumbeixen amb enorme facilitat a la gesticulació (al postureig, per dir-ho amb el col·loquialisme de moda) i a la pressió del tuit o de la selfie amb pretensions revolucionàries. Un tuit o una selfie (o un titular) gairebé sempre produïts des d’una ignorància esfereïdora, o des del seguiment automàtic dels argumentaris del partit, o com a resultat de la xerrameca incessant entre membres d’un mateix cenacle que es donen la raó ells amb ells incansablement. Si tantes ganes tenen de destruir aparences buides de contingut, o de demolir falsos prestigis, que comencin pel personatge que poden veure quan es contemplen als dossiers de premsa que els preparen els mateixos partits.
