La democràcia a Espanya navega per aigües turbulentes. Durant anys se’ns havia volgut fer creure, com si fos profecia, que el sistema democràtic espanyol havia posat rumb al nord per equiparar-se amb les democràcies més consolidades i de més qualitat del continent europeu. Res més lluny de la veritat, com estem novament comprovant aquests darrers dies, arran de noves informacions sobre actuacions de l’Estat en relació amb el procés sobiranista català.
Aquest cop, l’iceberg que tenim a proa té nom propi: es diu operació Catalunya. Es tracta d’un iceberg que durant anys ha estat submergit sota les aigües, i quan algú alertava de la seva existència i del risc de col·lisió, altres alçaven la veu o miraven cap a un altre costat, negant la realitat. Confiats i altius com són alguns, amb aquella barreja desafiant d’ignorància i de prepotència, presumien que la nau democràtica espanyola era tan gran i estava tan ben equipada que res no la podia enfonsar. Tanmateix, l’iceberg hi és, cada cop el tenim més a prop i, segons com passem pel seu costat, la via d’aigua serà inevitable. Ni la pretesa dimensió del vaixell ni la suposada força dels seus motors no són garantia perquè no pugui acabar al fons del mar.
Som a temps d’evitar la col·lisió i les seves conegudes conseqüències? La meva resposta és que sí. S’hi és a temps, a condició de prendre decisions, i que siguin correctes. Els fets són cada vegada més coneguts i més evidents: des del començament del Procés, i en el transcurs dels seus anys de més dinamisme i expansió, el govern espanyol conservador va muntar una operació “d’estat” per decapitar els lideratges polítics i civils de l’independentisme, i per enfonsar les estructures del moviment que es consideraven més eficaces i, per tant, més perilloses. Una operació d’aquesta naturalesa i magnitud requereix certament el comandament d’un govern, però alhora la connivència d’altres poders rellevants: judicials, policials, mediàtics i d’intel·ligència, com a mínim. Tot plegat, regat amb prou diners per ensucrar col·laboradors necessaris. Addicionalment, una operació com la que es va dissenyar ha d’anar acompanyada d’altres ingredients: passar-se la llei pel clatell quan el “bé superior” ho justifiqui; trepitjar drets fonamentals en defensa de la “raó d’estat”; utilitzar recursos públics per comprar voluntats de privats que es prestin a oferir “proves” falses; i assegurar-se que els poders difusos de l’estat barraran el pas als que s’atreveixin a defensar els seus drets vulnerats. Tot això, amb més o menys matisos, és el que s’ha batejat com a operació Catalunya.
Recentment hem sentit veus que han afirmat que després dels GAL el més greu que ha succeït a la democràcia espanyola és el que representa l’operació Catalunya. Si donem per bo l’argument, la conclusió és diàfana: si els GAL va tenir recorregut judicial i va acabar amb condemnes i alguna pena de presó, la causa que s’ha muntat contra l’independentisme ha de tenir un tracte equivalent i no quedar en els llimbs de la impunitat més absoluta, que és justament on hem estat en els darrers deu anys. Si no fos així, les conseqüències per a la democràcia i l’estat de dret serien letals i es podrien resumir així: a Espanya, quan l’estat actua al marge de la llei contra terroristes hi ha càstig, però quan ho fa contra independentistes, hi ha premi. Aquest és l’iceberg que s’albira a la nostra proa.
Em reafirmo en la idea que s’és a temps de variar el rumb i d’evitar la col·lisió. Cal fer el que toca fer en casos així: obrir una investigació judicial seriosa i amb garanties per a tothom que hagi vist els seus drets més elementals atacats per poders de l’Estat; portar a judici tots els responsables de l’operació Catalunya; arribar fins a les últimes conseqüències en la depuració de responsabilitats, afecti a qui afecti; i reparar en la mesura del possible els danys causats, sabent que alguns d’ells ja són irreparables. Només així la nau democràtica espanyola podrà seguir, sense ser considerada una nau pirata.
No em faig il·lusions òptiques ni vull quedar enlluernat per miratges enmig del desert. Constato que no hi ha hagut el més mínim interès per escatir les entranyes de l’operació Catalunya. Quan vius en la més pura indefensió, t’acostumes a tocar de peus a terra i a relativitzar les coses, procurant no caure ni en el cinisme ni en la indiferència. Per tant, la meva reflexió d’avui pretén ser simplement una crida a tots aquells que tenen un sentiment sincer de defensa de la democràcia i d’un estat de dret inspirat en la justícia. Que tothom que pugui, faci alguna cosa. Són les mateixes paraules que fa poc va utilitzar J.M. Aznar per cridar els seus a defensar l’Espanya eterna; que ens serveixin ara a nosaltres per defensar la democràcia necessària.
