Jo no soc Boris Johnson

Des que Boris Johnson es va traslladar al número 10 de Downing Street, jurant renegociar l'acord de retirada del Regne Unit amb la Unió Europea, molts dels que s'oposen al Brexit han dit que el nou primer ministre britànic està "fent un Varufakis" i que acabarà sent derrotat de la mateixa manera. Katya Adler, de la BBC, va informar des de Brussel·les que els funcionaris de la UE parlen de 'Varufakis: la seqüela'. En concret, que preveuen "'un munt de reunions sense cap sentit amb el primer ministre Johnson, com diuen que va succeir amb el controvertit ministre de Finances de Grècia en el pitjor moment de la crisi del deute grec".

Segur que a Johnson tot això li resultarà molt graciós. Sap que en l'etapa prèvia al referèndum del Brexit vam estar en camps oposats. Mentre ell viatjava pel Regne Unit en el seu infame autobús liderant la campanya a favor de sortir de la UE, jo vaig viatjar pel país amb polítics com John McDonnell (laborista) i Caroline Lucas (del Partit Verd) per demanar als votants que resistissin els cants de sirena del Brexit.

Johnson, la seva mà dreta Dominic Cummings i Michael Gove (un veterà membre del gabinet i partidari a ultrança del Brexit) saben com dividir i conquerir els seus oponents, cosa que confirma que els falcons del Brexit són molt més experts en estratègia que els partidaris de quedar-se a la UE. En un article publicat al 'Times' l'any 2016, dos mesos abans del referèndum per al Brexit, Gove es va desfer en elogis cap a un llibre de la meva autoria en què resumeixo l'evolució de la UE des de ser un mercat comú fins a esdevenir una unió monetària rígida i antidemocràtica. Però es va descuidar, molt oportunament, d'esmentar que jo em vaig oposar al Brexit i a qualsevol altre intent de trencar la UE o l'euro. Així mateix, fa un any, Johnson (en referència al meu llibre 'Adults in the room') va escriure en la seva columna al 'Telegraph': "Com va explicar [...] Varufakis, la tragèdia dels grecs és que mai van tenir coratge per enviar al diable els seus amos de la UE". I també es va descuidar d'esmentar que jo no buscava un Grexit.

L'única lliçó que, pel que sembla, Johnson va aprendre de mi és que mai s'ha d'entrar en una negociació si no s'està disposat a abandonar-la sense un acord. Però és una cosa que sap qualsevol persona assenyada, amb la trista excepció (evidentment) de la predecessora de Johnson, Theresa May, i l'exprimer ministre grec Alexis Tsipras.

Seré clar: mai vaig defensar un Grexit (i això em va ocasionar la pèrdua d'incomptables amics de l'esquerra). Els votants grecs ens van triar el gener del 2015 per posar fi al patiment innecessari que els havien imposat unes polítiques ridícules que van convertir una recessió econòmica en una crisi humanitària. Ni ells ni jo, com a negociador oficial amb la UE, volíem un conflicte amb Europa. L'única cosa que demanàvem eren polítiques raonables que ens permetessin mantenir-nos en la unió monetària de manera viable i amb un mínim de dignitat.

Tres dies després que jo assumís el càrrec, el president de l'Eurogrup, dels ministres de Finances de l'eurozona, Jeroen Dijsselbloem, em va amenaçar amb un Grexit si insistia a renegociar el nostre insostenible deute públic i la contraproduent austeritat que l'acompanyava. La meva resposta va ser: "Facin el que vulguin!" I no anava 'de farol'. Jo no volia un Grexit, però una majoria dels grecs creien (i jo segueixo creient) que l'esclavitud del deute dins l'euro era pitjor.

El Grexit, en síntesi, va ser una arma que la UE va crear i va usar per obligar successius governs grecs a acceptar l'empresonament del seu país en l'equivalent neoliberal d'un hospici de l'època victoriana. El Brexit, en canvi, va ser una aspiració nascuda dins del Regne Unit, arrelada en la incompatibilitat estructural entre el capitalisme anglosaxó del 'laissez faire' i el corporativisme continental, i invocada per una coalició formada per sectors de l'aristocràcia britànica, que van aconseguir cooptar les comunitats de classe obrera arruïnades pels estralls industrials de Margaret Thatcher. Aquests votants estaven ansiosos de castigar les elits cosmopolites londinenques que els havien tractat com a bestiar.

Irònicament, el tracte que va donar l'establishment de la UE a Grècia va contribuir en gran mesura a la minsa majoria per la qual es va imposar el sí al Brexit. Als meus mítings anti-Brexit, especialment al nord d'Anglaterra, em vaig trobar amb moltes persones que tot i que simpatitzaven amb els meus arguments havien decidit votar per abandonar la UE. Molts em deien: "Després de veure el tracte que li va donar la UE al poble grec, no podem votar per quedar-nos".

De manera que ficar en un mateix sac els dos actes d'oposició a l'establishment europeu és una ximpleria. Quan els partidaris de la permanència a la UE descriuen Johnson com el nou Varufakis, no li fan cap favor a la pròpia causa. Cedir davant l'amenaça de Grexit que ens va llançar l'Eurogrup hauria estat el més antieuropeu que jo podia fer. El meu objectiu era enfortir Europa, fer que passés de ser una unió d'austeritat a un àmbit de prosperitat compartida. A diferència del govern de Johnson, teníem un nou mandat democràtic i una gran majoria, com va quedar demostrat amb el referèndum del 5 de juliol del 2015 a favor d'una estratègia europeista progressista, que digués a Europa: no volem el Grexit, però estem disposats a acceptar-lo si és necessari.

Si jo me n'hagués sortit, avui Europa seria més forta, estaria més unida i seria més capaç d'oposar-se a l'aliat natural de Johnson a la Casa Blanca. Però, esclar, a diferència de Johnson jo era un simple ministre de Finances. Tsipras va cedir, i el resultat van ser quatre anys de crisi, més empenta per al Brexit i una UE més feble, mentre l'austeritat generalitzada contribuïa al malestar econòmic de l'eurozona.

Els que creuen que oposar-se a l'elit de la UE és axiomàticament antieuropeu no comprenen que plegar-se als desitjos d'aquesta elit és el millor aliat dels falcons del Brexit. Estan ajudant Johnson a fer 'un Dijsselbloem', no 'un Varufakis'.

Copyright Project Syndicate