Imaginem un món sense capitalisme

i Iannis Varufakis
03/01/2020
4 min

Els anticapitalistes han tingut un any pèssim. Però el capitalisme també. Si, d'una banda, la derrota del Partit Laborista de Jeremy Corbyn al Regne Unit ha restat impuls a l'esquerra radical, de l'altra, als Estats Units (a tocar de les primàries prèvies a les presidencials), el capitalisme ha rebut crítiques des de llocs insospitats. Multimilionaris, directius empresarials i fins i tot la premsa financera s'han unit a intel·lectuals i líders comunitaris en una simfonia de laments per la brutalitat, insensibilitat i insostenibilitat del capitalisme rendista. La impossibilitat de seguir fent negocis igual que sempre és un sentiment molt estès, fins i tot en les juntes directives de les corporacions més poderoses.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cada vegada més pressionats, i sentint-se justificadament culpables, els ultrarics –almenys els que tenen dos dits de front– se senten amenaçats per l'aclaparadora precarietat en què s'està enfonsant la majoria. Com va predir Marx, formen una minoria amb poder suprem que es mostra incapaç de dirigir societats polaritzades que no poden garantir una existència digna als que no posseeixen actius.

Atrinxerats en les seves comunitats tancades, els rics més espavilats defensen l'anomenat capitalisme de comunitat, i fins i tot demanen impostos més alts per als de la seva classe. Comprenen que la democràcia i l'estat redistributiu són la seva millor pòlissa d'assegurança. Però, ai!, al mateix temps temen que com a classe estigui en la seva naturalesa evitar pagar la prima.

Els remeis proposats van des d'insignificants fins a ridículs. La idea que les juntes directives no pensin només en el valor per als accionistes seria meravellosa si no fos per un detall: la remuneració i la designació de les juntes són decisió exclusiva dels accionistes. Així mateix, les crides a limitar el poder exorbitant de les finances serien fantàstics si no fos pel fet que la majoria de les corporacions responen a les institucions financeres, que posseeixen el gruix de les seves accions.

Confrontar el capitalisme rendista i crear empreses per a les quals la responsabilitat social no sigui només un truc publicitari requereix ni més ni menys que reescriure el dret de societats. Per comprendre la magnitud d'aquesta tasca, convé tornar al moment de la història en què l'aparició de l'acció negociable va convertir el capitalisme en una arma i preguntar-nos: ¿estem preparats per corregir aquest error?

Aquest moment és el 24 de setembre de 1599. En un edifici de fusta als afores de Moorgate Fields, no gaire lluny d'on Shakespeare estava ocupat acabant Hamlet, es fundava la Companyia de les Índies Orientals, un nou tipus d'empresa la propietat de la qual es va subdividir en minúsculs fragments que podien comprar-se i vendre lliurement.

Les accions negociables van fer possible l'aparició de corporacions privades més grans i més poderoses que els estats. La hipocresia fatal del liberalisme va ser fer servir l'elogi als virtuosos carnissers, forners i cervesers del veïnat per defensar els pitjors enemics del lliure mercat: les Companyies de les Índies Orientals, que no hi entenen gens de comunitats ni ètica, que decideixen preus, devoren competidors, corrompen governs i converteixen la llibertat en una farsa.

Després, cap a finals del segle XIX, amb la formació de les primeres megaempreses interconnectades (com Edison, General Electric i Bell), el geni alliberat per l'acció negociable va fer un pas més. Com que ni bancs ni inversors tenien prou diners per alimentar el motor d'aquestes noves megaempreses connectades, va aparèixer el megabanc, en la forma d'un càrtel mundial de bancs i foscos fons, cada un amb accionistes propis.

Es va crear llavors un nivell mai vist abans de deute per transferir valor al present, amb l'esperança que els guanys fossin suficients per pagar-lo en el futur. El resultat lògic: megafinances, megacapital, megafons de pensions, megacrisis financeres. Els desastres del 1929 i el 2008, l'ascens imparable de les grans tecnològiques i els altres ingredients del malestar actual amb el capitalisme es van tornar ineludibles.

En aquest sistema, les veus que s'aixequen per demanar un capitalisme més amable són només modes passatgeres, sobretot en la realitat posterior al 2008, quan va quedar clar que megaempreses i megabancs tenen el control total de la societat. Llevat que estiguem disposats a anul·lar el que va néixer el 1599, l'acció negociable, no hi haurà canvis apreciables en la distribució actual del poder i la riquesa. Per imaginar com podria ser en la pràctica superar el capitalisme cal reconsiderar el model de propietat de les corporacions.

Imaginem que les accions fossin com un dret a vot, que no es pot comprar ni vendre. Així com a l'hora d'ingressar a la universitat un rep el carnet de la biblioteca, el personal nou de les empreses rebrà una única acció per persona que garanteix el dret a emetre un únic vot en eleccions obertes a tots els accionistes en què es decidiran tots els assumptes de la corporació: des de les qüestions de gestió i planificació fins a la distribució de guanys nets i bonificacions.

Tot d'una, la distinció entre guanys i salaris ja no té sentit, i a les corporacions se les baixa a un nivell que estimula la competència en el mercat. A cada persona que neix, el banc central li atorga automàticament un fons fiduciari (o un compte personal de capital) on periòdicament es diposita un dividend bàsic universal. Quan arriba a l'adolescència, el banc central hi afegeix un compte corrent gratuït.

Els treballadors canvien d'empresa amb total llibertat, enduent-se el capital del seu fons fiduciari, que poden prestar a l'empresa per a la qual treballen o a unes altres. Com que no hi ha necessitat de potenciar les accions amb l'emissió de capital fictici a gran escala, les finances es tornen deliciosament avorrides (i estables). Els estats eliminen els impostos personals i a les vendes, i només graven els guanys corporatius, la terra i les activitats perjudicials per al bé públic.

Però ja hem somiat prou. La idea és suggerir les possibilitats meravelloses d'una societat realment liberal, postcapitalista, tecnològicament avançada. Els que es neguen a imaginar-la seran esclaus de l'absurd que va assenyalar el meu amic Slavoj Žižek: tenir més facilitat per acceptar la fi del món que per imaginar la vida després del capitalisme.

stats