BarcelonaHi ha generacions que recorden on eren quan l’home va trepitjar la Lluna, quan van matar JFK, quan va arribar la televisió o quan van accedir al primer ordinador i el primer mòbil. Els nostres pares i avis recordaven sobretot quan va esclatar la guerra que els va marcar a foc i quan va morir el dictador. Tots els que avui estem vius recordarem on érem quan el govern va decidir que l’interès col·lectiu recomanava quedar-se aïllat a casa i què vam fer durant el confinament per la pandèmia de covid.
Aquells dies vam veure el millor i el pitjor de tots nosaltres. Vam veure com moltes persones mastegaven la seva pròpia por i anaven a treballar als hospitals, als supermercats, a les residències de persones grans, a les funeràries. Vam veure com les treballadores d’algunes residències es quedaven a viure amb els ancians per evitar contagis i com algunes deixaven els seus fills en mans de la família per cuidar els nostres pares. Però també vam intuir el que avui sabem, i és que els especuladors van aprofitar el desconcert per fer-se rics i comprar-se l’àtic madrileny o l’enèsima propietat. Vam intuir com tantes persones morien asfixiades i soles sense pal·liatius.
Vam veure com s’improvisaven vestits de protecció amb bosses d’escombraries, com les senyores de la neteja i les caixeres del súper mantenien el tipus, com s’improvisaven dipòsits de cadàvers, com les herbes, les plantes i els animals recuperaven les ciutats. També vam veure com algunes famílies privilegiades marxaven al mar o a la muntanya per viure un parèntesi que encara avui recorden com una bombolla de benestar. Algunes empreses van aprendre a fer un salt endavant i van digitalitzar-se a un ritme que mai no haurien somiat, però moltes altres van desaparèixer. Molts van aprendre a treballar a casa entre el soroll dels nens i l’olla al foc. Per als periodistes també van ser temps estranys. Aquesta redacció es va buidar dos dies abans del confinament, conscients del que la Xina i Itàlia ens estaven indicant des de feia setmanes. Vam aprendre a fer en remot tot el procés de treure un diari al carrer, fins i tot l’últim pas d’enviar-lo a imprimir. Tres persones no van faltar mai, i van convertir la seva presencialitat a la redacció en un acte de resistència desesperada. Ells coordinaven els esforços de tota la resta, que ben aviat va reclamar sortir de casa a informar. Els periodistes eren part del subjecte informatiu, cosa que no acostuma a passar, i observàvem la nostra mateixa por, la mort dels nostres, la manca d’elements de protecció i de respiradors, la solitud dels vells, l’angoixa pels fills, la lluita per la vacuna, l’avenç de les malalties mentals i l’aïllament dels adolescents, la misèria humana i també la solidaritat i el sentit de la responsabilitat de tantes persones.
Per al periodisme va ser un bon moment. Els ciutadans volien saber què estava passant i també necessitaven entretenir-se. Les notícies es consumien a través de canals digitals i en temps rècord. La nostra prioritat va ser mantenir el contacte amb els lectors informant-los amb rigor i profunditat sobre una crisi que no només canviava les formes de treball, sinó que també reconfigurava les dinàmiques polítiques i socials al món. El confinament va posar de manifest desigualtats estructurals d’accés a la tecnologia i d’accés a un bon ensenyament. Amb periodisme constructiu, l’objectiu va ser mostrar que, malgrat la incertesa, hi havia un camí per transformar aquesta crisi en una oportunitat de renovació i de reestructuració de les polítiques públiques i la premsa en un referent d’anàlisi crítica i un espai de debat per a la societat catalana.
Què vam aprendre?
Cinc anys després comencem a ser capaços com a societat de superar el trauma i de pensar en quina banda de la societat volem ser com a individus. Volem ser al costat dels que salten els obstacles i creixen amb les dificultats? Si la resposta com a societat és positiva, tenim l’oportunitat d’aprendre algunes lliçons. Si vam tirar endavant va ser gràcies a la cooperació científica i a la investigació, al treball col·lectiu, a la confiança en la ciència i no en el terraplanisme que avui governa la primera potència mundial, a la cooperació entre els països de la Unió Europea. A la intervenció econòmica per equilibrar el mercat quan falla i a la política dirigida a protegir la cohesió social quan tot s’atura. Als EUA, el pèndol és avui ben lluny del que vam aprendre. A Europa encara no. Dependrà de tots nosaltres haver après alguna lliçó d’un dels moments crítics que haurem viscut al llarg de les nostres vides.
