'I quit'

Qualsevol petita cosa pot ser el detonant. La pressió a l’ull de poll de les sabates de taló abans d’ensenyar l’últim pis del dia per a l’agència immobiliària. La música de fons al despatx del coordinador general, el gest que fa amb els llavis, torçant lleugerament la galta, abans d’escridassar algú fins a fer-lo plorar. El to de la directora advertint de la poca participació després d’una reunió interminable. L’acudit estúpid del cap de personal a qui tothom riu les gràcies. L’obligació de ser simpàtica a les convivències amb l’equip de màrqueting, participant de jocs socials insuportables en un ambient de seducció insípida. Un detall minúscul, impossible de sostenir, produeix un terratrèmol. És la gota que fa vessar el vas. Estem parlant de persones humanes, amb un contracte laboral, una feina, una rutina, un sou a final de mes, una seguretat, que un dia decideixen canviar de rumb el timó. Per un petit detall, total, no n’hi hauria per tant, decideixen renunciar a la feina. I quit (ho deixo). Des de principis de tardor, el nombre de persones que han renunciat als seus llocs de treball als Estats Units és del tres per cent i va en augment. Uns quatre milions de persones. Aquesta gent ha pres una determinació, ha donat un cop de puny a la taula, ha obert en canal, amb un martell, i un cop sec, una frontera, que separa l’abans i el després a la seva vida. Com la cançó d’en Raimon: Diguem no! 

Què està passant? Per què? La majoria d’aquestes persones afirmen haver aguantat massa, haver arribat a un límit sense retorn. Un més enllà del suportable. Després del confinament i amb la crisi sanitària, el retorn a la vida d’abans, a la burocratització de l’injust, del ridícul, de l’insuls, de la xerrameca inútil, de la ximpleria col·lectiva, s’ha fet insostenible per a alguna gent. Ha perdut sentit. I quit (ho deixo). Es poden deixar moltes coses, la feina podria ser la primera, o la més important, però també es pot deixar la parella, el tabac, l’anar en metro, la droga. La gent que decideix deixar la feina avisa que ho fa per dignitat, perquè vol una vida millor, potser més creativa i diferent. S’han tornat bojos i ho declaren ben alt. En efecte, els quitters han creat un moviment social, fan pública la seva renúncia a les xarxes: existeix un Quit-Tok on la gent penja vídeos explicant per què ho deixen. També escriuen piulades als seus caps, per Twitter, declarant les raons de la seva renúncia. Jack Dorsey, precisament un executiu de Twitter, ho va comunicar ben alt, amb una piulada en què retransmetia l’e-mail de renúncia. Apa. 

No es tracta d’una decisió individual o privada. Fer-ho públic exigeix un compromís, donar moral als qui encara no ho han fet, que s’identifiquin amb aquest "No!" sempre possible quan hi ha el coratge necessari. Alcen la seva veu per reclamar una imatge de si mateixos perduda i retrobada, el dret a somniar un futur on no ser trepitjats ni posats en ridícul, on les seves opinions i punts de vista siguin respectats. Als Estats Units, el mercat laboral està començant a notar que la gent no accepta qualsevol cosa. Alguns criteris i expectatives de selecció de personal s’estan modificant. ¿Potser ja n’hi ha prou de confondre treball i feina? Ja va dir Marx, a finals del segle dinou, que el treball és una pràctica de transformació del món i que el valor d’ús no és el mateix que el valor de canvi. Hi ha maneres de treballar que reverteixen en una obra ben feta, una forma humana d’experiència col·lectiva per canviar el món. Malauradament, tenir una feina s’ha convertit en una altra cosa. La por a perdre la feina ha fet oblidar, sovint, que hi ha alternatives millors.

Trobo pel carrer una amiga a qui aprecio molt. Li pregunto com va la tesi. Respon amb determinació que no farà una tesi. No contesta les típiques frases de faig el que puc, no tinc gaire temps, uf la tesi. Afirma que no la farà. Ha decidit que altres coses són més importants. Em sobta. L’endemà, em deixa un missatge de veu una antiga companya de doctorat. Diu que torna a la feina de l’institut, després d’anys d’excedència ensenyant a la universitat. No diu que no ho pot compaginar, ni diu que, si no, perdrà la plaça a l’institut. Renuncia a la universitat, a l’ambient que hi ha conegut, a la precarietat i a la manca de reconeixement. Totes dues són dones brillants, creatives, absolutament capaces. I diuen coses que no havia sentit abans.

Sempre és millor pensar que tot plegat passa als Estats Units. Però potser aquí la gent també comença a rumiar.