La humilitat dels grans

Peter Stein, director teatral alemany de llarga trajectòria, ha rebut als seus setanta-tres anys el premi Europa de teatre a Sant Petersburg. La foto del dia del premi és una imatge seriosa, amb el puny de la mà dreta clos -l'únic que és permès de veure al lector- que apunta endavant. Vestit amb americana fosca, una camisa blanca un xic arrugada i desbotonada del coll, sembla un home més jove i té l'aspecte obstinat.

A la pregunta sobre el significat del premi, respon que no sap per quin motiu no li van donar quan tenia una activitat més interessant. Ara, el fet de rebre'l li fa l'efecte d'una llosa que clausurés la seva tomba. No obstant això, valora els 60.000 euros que suposa perquè ja no té edat per pidolar i encara li ronda la idea d'un espectacle de nou hores, un muntatge sobre Enric IV i Enric V.

Stein va dirigir el Schaubühne de Berlín entre el 1970 i el 1985, a part de ser alhora director dramàtic del Festival de Salzburg. De mèrits per rebre el premi, no li'n falta. Afirma amb orgull que llavors el Schaubühne era l'únic teatre on es prenien totes les decisions democràticament en assemblees i que el resultat era d'una col·laboració entre tots que repercutia a favor de l'espectacle. Qualsevol espectador català pensarà en la cooperativa del Teatre Lliure, del barri de Gràcia de Barcelona, fundat el 1976 per l'escenògraf Fabià Puigserver, però potser seria demanar massa que Peter Stein conegués aquesta important realitat a Catalunya i, molt, que sàpiga que existeix una cultura catalana en què el teatre ocupa un lloc d'excel·lència.

Molt interessant em resulta quan Justo Barranco li demana quina revolució caldria fer en el teatre d'avui. Stein respon que la de tornar al text, en especial als teatres públics, i afegeix que s'ha perdut per falta d'humilitat. "El teatre és l'únic lloc on la paraula parlada és central. I el llenguatge és cultura, identitat, el més preuat que la gent pot tenir, tan elaborat com pot arribar a ser". M'emociona.

Kristian Smeds, director finlandès nascut el 1970, que ha rebut el premi Europa a noves realitats escèniques, assegura que no té res nou a dir, que repeteix "vells temes, com la bellesa, les creences, l'amor, la mort", i també: "La bellesa del teatre consisteix en valors contraposats als que imperen en l'actual societat. Necessita molt temps per fer-se, treballar en grup". I humilitat.

Lorin Maazel té un aspecte seriós com Peter Stein i també sembla més jove de l'edat a què ha arribat, vuitanta-un anys. Porta la camisa descordada al coll sota una americana blava, però la seva mà esquerra s'alça oberta i amb els dits separats, potser pel costum de moure-la en posicions diferents en tant que director d'orquestra. Del Palau de les Arts de València passarà a la Filharmònica de Berlín. Lorin Maazel, nascut a França de pares nord-americans jueus, va ser el primer director estatunidenc que va dirigir Wagner als festivals de Bayreuth i onze vegades ha estat al capdavant de la Filharmònica de Viena en els concerts de Cap d'Any. Es faria llarg resumir la seva important trajectòria, i per mi el seu atractiu prové de la manera de veure el món. Malgrat el do musical que li van descobrir, des de petit va voler ser escriptor, però en un viatge a Itàlia per estudiar el barroc italià, la música es va imposar a la seva altra tendència. Parla, doncs, de l'artista en general i de la seva veu interna, la intuïció. Recomana seguir-la fins al final i oblidar-se del que diuen els altres. Si ho aconsegueix i els altres consideren valuós el que ha fet s'incorporarà als que van fer avançar la humanitat. Trobo molt destacable aquest punt de vista quan, algun cop, he llegit sobre la intuïció com un element negatiu. Lorin Maazel, que ha treballat en les millors orquestres del món, ha llegit i llegeix molt, es pregunta què hauria estat d'ell sense les lectures i creu que li han proporcionat idees i flexibilitat de pensament.

També, com Stein i Smeds, Maazel parla de la humilitat i en matisa el sentit en tant que intèrpret i compositor. Havent existit Mozart o Beethoven, ¿qui tindrà la gosadia de comparar-s'hi?, es preguntava. Així, quan el violinista Mstilav Rostropóvitx li va demanar compondre una peça, ell va sentir que havia de dir que no, però amb el temps va donar tombs a la idea i va acceptar-ho sense comparar-se als genis, tan sols amb la intenció de fer-ho tan bé com fos possible. D'aquella proposta n'ha sorgit l'òpera 1984, sobre la novel·la d'Orwell, una història tràgica i profètica del segle XX, que va ser estrenada al Covent Garden de Londres el 2005.

Fa pocs dies, a Roma, Riccardo Muti, home també d'una gran cultura, dirigia l'òpera Nabucco de Giuseppe Verdi. Després dels aplaudiments, es va dirigir al públic per animar-los a no callar més davant la vergonyosa situació política del seu país i va convidar-los a entonar amb el cor el Va pensiero , símbol de la rebel·lió del poble italià contra l'opressió. El president Berlusconi era a la llotja d'honor. Potser ha arribat el moment de reivindicar la cultura per millorar la política.