La humiliació és el meu segon nom
No fa gaire em van humiliar de forma espantosa (als que no tenien pensat llegir aquesta columna però han ensumat patetisme: benvinguts). Jo presentava una pel·lícula a l’In-Edit, i enmig de la meva breu introducció dos fills de gossa van cridar-me que callés ja, que comencés la projecció. Què vaig fer jo? Com es pot suposar, no vaig fer el que em demanava el cos (rebentar-los la boca a violentes puntades de peu). Vaig sortir de la sala i va començar el film.
Us eixugueu les llàgrimes, però no passa res. Soc artista. La humiliació és el meu segon nom. He estat arrossegat pels fems molts cops. Fa un Sant Jordi vaig anar a Sant Boi, al meu vell institut, a parlar als alumnes, i malgrat que no hi vaig anar amb una prostituta, un amic difunt i un nen segrestat (com a Desmuntant Harry), em van entaforar en un racó fosc del gimnàs -escenari de nombrosos disgustos juvenils- mentre a fora es jugava un sorollós partit de bàsquet. A mig discurs la professora em va renyar perquè parlava de fer-me palles.
Aquesta és la meva quotidianitat. De tant en tant topo amb un efímer instant de glòria (un premi quantiós, un llibre rodó, l'admiració d’un igual), però la norma és sentir-me com els Spinal Tap quan arriben al festival i els han posat al cartell per sota de “espectacle de titelles”.
I no parlem de les crítiques. L’estimat Antonio Baños, company del Play, va titular fa anys una peça sobre el meu Cosas que hacen BUM “Cosas que hacen pif”. El contingut era una diatriba fratricida que llistava amb profusió les raons per les quals la meva segona novel·la -quatre anys de feina- era una colossal pila d’excrement. No ho era, però va fer mal igual. Sempre fa mal.
Amb aquella traveta gairebé em vaig fotre de morros. Per sort, duia les meves dues crosses. L’una és l’esperit anglès de “Never explain, never complain”. Fes la teva i mai et queixis. Només els faldilletes somiquen per una mala crítica o perquè venen poc. La segona crossa és el convenciment que si no has estat humiliat, el que fas No Importa. Per a un escriptor, la vanitat és l’enemic. No em llepeu el cul; prefereixo els insults. La ràbia, té raó en Lydon, és una energia.