Humanística

Si teniu fills acabant l’ESO deveu saber que ara estan tots escollint itinerari. Els més demanats són el tecnològic, el social i el científic. I els minoritaris són l’artístic i l’humanístic. Dintre d’aquest últim itinerari, s’estudia llatí com a obligatòria i grec, literatura universal o similars com a optatives.

Els alumnes que volen estudiar aquestes assignatures són cada cop menys i molts centres educatius, depenent de la normativa establerta, tenen llibertat d’oferir o no tots els itineraris. És normal. Els números han de sortir i tenir professors per a un o dos alumnes és massa esforç. L’educació s’orienta cap a les necessitats futures professionals.

Ara bé, les opcions educatives d’un país no haurien de dependre només de les lleis de l’oferta i la demanda. Hi ha nois i noies que volen estudiar belles arts o filologia clàssica i han de canviar d’escola perquè al seu centre no hi ha prou demanda.

Aquest article no pretén qüestionar la política dels centres, però vol posar de manifest que cada cop més estem anant cap a una societat tècnica i social, cada cop menys cultural. Ho hem vist en el consum de llibres, revistes, música, etc., i ara s’està estenent a l’educació. Aquí és on anem cap enrere.

Els estudis lingüístics no serveixen només per ser professor, traductor o editor! Les empreses necessiten humanistes. La política necessita cultura. La tecnologia necessita sensibilitat artística i no només tècnica. La medicina necessita bons comunicadors. La cultura grecollatina és la base de la nostra estètica. La literatura va assentar les bases de la narrativa que avui s’empra per a guions i pel·lícules que veiem a Netflix.

La globalització i la tecnificació del món actual dissolen la nostra història en una estètica, en un llenguatge i en una cultura d’un valor més que qüestionable.