Sacrificar un fill pel Planeta

"Déu li va dir a Abraham: pren Isaac, el teu únic fill que tant estimes, i ves-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust" (Gènesi, 22). Sacrificar un fill per Déu –o, si més no, estar disposat a fer-ho– forma part del bagatge mental més profund, segurament ja inconscient, de la mentalitat judeocristiana. És la prova suprema de compromís i lleialtat. No es renuncia pas a un fill, o a la possibilitat de tenir-lo, per qualsevol cosa. És el que vaig pensar diumenge en llegir a l’ARA l’article “No vull tenir fills per no contribuir al canvi climàtic”, que signava la Mònica Bernabé. En aquest text, per exemple, una dona vegana afirmava: “Encara que eduquis els teus fills amb els millors valors, en l'adolescència sempre fan el contrari del que diuen els pares, i potser genero una cadena enorme de carnívors”. Per descomptat, “els millors valors” són els vegans. Tot plegat no sembla tenir gaire a veure amb el neomaltusianisme ni amb res que s’hi assembli remotament, sinó més aviat amb el New Age de sempre però ara en la versió apocalíptica, que tan bé ha descrit Pascal Bruckner a Le fanatisme de l’Apocalipse: "El planeta està malalt. L'home és culpable d'haver-lo devastat. Ha de pagar. Aquesta –diu Bruckner– és la vulgata popular avui al món occidental". Ha de pagar, sí, i en aquest cas el preu és alt: la maternitat.

Entre els que es mostren crítics amb un dels axiomes bàsics de l'humanisme clàssic –és a dir, amb la diferència irreductible de l'ésser humà en relació amb la resta de coses, animades o inanimades, que conté el planeta–, alguns insinuen que en certs sistemes operatius molt sofisticats comencen a aflorar indicis de consciència. En cas de provar-se, això canviaria radicalment les regles del joc, per descomptat. Uns altres crítics amb l'humanisme creuen que els humans som "una plaga" –la plaga humana– que destruirà El Planeta (ara ho escric en majúscula perquè ja parlem d’una entitat sacralitzada). Aquest "subjecte astronòmic" resulta històricament inesperat; en l'imaginari postreligiós substitueix La Natura, que per la seva banda ja havia substituït fa anys La Humanitat. L'ésser humà passaria a caracteritzar-se només per uns trets morfològics i genètics que no difereixen gaire dels d'un ximpanzé o d'un bonobo i, en conseqüència, no són significatius. Un ésser humà disposa d'unes capacitats cognitives molt més sofisticades que les d'un gos, però això no implica l'existència d'una frontera estricta entre persones i animals, sinó una simple gradació. Un ximpanzé o un dofí són més intel·ligents que una sargantana, però aquesta té més capacitats que un cuc o una mosca.

Des d'aquesta perspectiva no hi ha, per tant, una línia divisòria entre persones i animals entesos en la seva globalitat, sinó només una escala, tal com ho afirma, entre altres, el filòsof anglès John Gray. Com no podia ser d'una altra manera, el raonament antihumanista de Gray s'encalla en la qüestió del llenguatge articulat o de la creació i ús de tecnologies complexes. Arriba a dir: "L'humanisme és una religió secular improvisada a partir de les restes en descomposició del mite cristià". Gray defensa la teoria de Gaia que va proposar James Lovelock. És un exemple clar de planetisme. El planetisme –parafrasejant ara Gray en mode sarcàstic– és una religió improvisada a partir de les restes en descomposició del mite romàntic de La Natura (la de Hölderlin, no la de Newton). De visions de la natura –ara sense majúscula sacralitzadora– n’hi ha unes quantes, inclosa la científica. Avui coexisteixen confusament.

En tot això hi ha alguna cosa que grinyola… El perfil de dones que han sacrificat la seva maternitat al déu Planeta coincideix, sospitosament, amb el de les que fan coses radicalment contràries a la sostenibilitat real (no a la sostenibilitat cosmètica). Els en poso només un parell d’exemples, però podrien ser dotzenes. L’usuari habitual –no esporàdic– de Glovo és… una dona mil·lennial de 36 anys, amb estudis universitaris, que mira moltes sèries i és a Instagram. El perfil del turista que va a Islàndia o al Vietnam, i no a Salou o a Platja d’Aro, també és un mil·lennial. Una exestudiant em va explicar fa uns anys que la seva consciència ambiental l’havia portat a observar balenes a l’Antàrtida juntament amb altres amics que compartien els mateixos neguits. En cap moment va dubtar de la coherència dels seus actes, o almenys això és el que em va semblar. Potser, de fet, la clau de la qüestió rau en la diferència entre sostenibilitat real i sostenibilitat cosmètica. Potser el centre del debat és, de fet, aquest: la cosmètica. Potser, en el fons del fons, tot això és una gran comèdia d’occidentals sobrealimentats però interpretada com si fos una tragèdia imminent.