L'horror i la negació
Shoah, de Claude Lanzmann, és un dels films documentals més valuosos de la història, precisament perquè serveix per demostrar la veritat sobre el genocidi jueu perpetrat pels nazis. Les –aproximadament– nou hores de metratge consisteixen bàsicament en testimonis de primera mà de les atrocitats comeses per les tropes i els comandaments alemanys als països i territoris ocupats: testimonis de víctimes, principalment, però també de ciutadans que van veure o van tenir coneixement dels fets (els trens de la Solució Final, les execucions, les càmeres de gas, els forns) i fins i tot d'alguns botxins –gravats amb el seu consentiment o d'amagat seu–. Atrocitats als camps de concentració i extermini, al gueto de Varsòvia, als pobles, a les ciutats, a les zones rurals. És una pel·lícula important, com diem, perquè impossibilita les versions mentideres dels negacionistes de l'Holocaust –tot i que els negacionistes, hem de saber-ho, mantindran les seves postures fins a molt més enllà d'allò que és intel·lectualment i èticament admissible: fins a l'obscenitat.
És un exemple de com és de fonamental documentar l'horror, per poder combatre després l'horror següent, que és la seva negació. En el segle XX es va desenvolupar, com sabem, armament capaç de matar en massa (el segle de la megamort, se n'ha dit), de manera que els governants totalitaris han sucumbit sovint a dues temptacions: primer, la temptació de sotmetre la població civil amb crims de guerra massius, i després, la temptació de negar les massacres. O atribuir-les a l'enemic. Així ho va fer Hitler a la Segona Guerra Mundial, o Stalin amb les seves purgues, o Milosevic i Karadzic als Balcans, o Pol Pot a Cambodja. Així ho fa Baixar al-Assad a Síria (amb el suport del règim rus de Putin). Així ho va fer Franco a Espanya, i ho segueixen fent els seus actuals seguidors, acusant la República i les forces que hi donaven suport de ser criminals, o mirant de promoure confusió amb la idea que l'horror era equidistant i que “es van cometre barbaritats als dos bàndols”.
Sempre hi ha un bàndol agressor i un d'agredit, i per als que s'ho miren des de la pau és indecent posar-se a favor dels primers. Les gravacions del diari The New York Times i d'altres mitjans dels crims comesos per les tropes russes al carrer Iablonska de Butxa (“l'avinguda dels cossos”, en diuen alguns) permeten sortir al pas de les intoxicacions del Kremlin sobre la seva autoria. El president ucraïnès, Zelenski, és intel·ligent i encertat quan, en la seva intervenció al Congrés de Diputats, compara l'horror de Butxa amb el de Gernika, fent també palesa la importància de la cultura (Picasso, en aquest cas) com a instrument contra la desmemòria i la confusió interessada. No ens ha d'estranyar que el PP es negués, fa uns anys, a commemorar la massacre comesa pels franquistes a la població basca. Són motiu de vergonya, en canvi, aquests diputats que es diuen d'esquerres (de la CUP, del BNG) i que es neguen a aplaudir Zelenski. El negacionisme transvestit de postures suposadament antisistema.
