Hores àlgides de la defensa d'Espanya
“Por puto defender a España”, gemega, en un vídeo que s'ha fet viral, un mec d'ultradreta que ha patit un atac amb gasos lacrimògens dels antidisturbis, al carrer Ferraz de Madrid. De fet, les xarxes s'han omplert de vídeos esperpèntics protagonitzats per individus de l'espanyolisme caspós que posen el crit al cel perquè han rebut cops de porra d'una policia que ells sempre han donat per fet que és seva (amb motiu, perquè l'ultranacionalisme és la ideologia dominant entre els cossos i forces de seguretat de l'estat espanyol). A banda de la seva comicitat estrafolària, tots els elements de la turba neofeixista que aquests dies ha sortit a incendiar els carrers por puto defender a España coincideixen en un mateix punt, i és que se senten totalment legitimats per fer el que fan.
La legitimitat els ve donada no tan sols per dos partits polítics (PP i Vox, més les restes de Ciutadans), i per la sobrepoblada caverna mediàtica habitual, sinó també pels jutges. Dilluns al vespre el magistrat Martín Pallín va fer, al Més 3/24, una severa repassada en què hi va haver retrets més que seriosos per a tothom: per al jutge Llarena (a qui va qualificar de ridícul), per al jutge García Castellón, per a l'Associació Professional de Magistratura, per als membres conservadors del Consell General del Poder Judicial. Va alertar que veia perill de trencament de l'estat de dret, però no a causa de la llei d'amnistia, sinó per culpa dels seus col·legues.
Certament, un CGPJ que fa una declaració contra una llei que encara no ha llegit (perquè encara no existeix) o un jutge com García Castellón, que es treu de la màniga una acusació de terrorisme —basada en un mort que literalment passava per allà— contra uns polítics que estan en plena negociació per formar govern, són, en efecte, hooligans de la magistratura. Paràsits, en definitiva, de l'estat de dret. I, per tant, de la ciutadania. La ferum de trumpisme és intensa i fa venir basques.
Els ultres i els neonazis són al carrer, mal disfressats de manifestants. També a les màximes institucions de l'Estat. És un espectacle denigrant per a qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat democràtica, però també és un llarg, grotesc, gemec de desesperació. La desesperació del PP quan veuen que els fuig de les mans el poder de la Moncloa, que donaven per segur després de la victòria obtinguda a les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig. La desesperació de Feijóo, a qui ja només queda afegir-se al desgavell i animar els fidels a apuntar-se al programa de “concentracions cíviques” (com ells anomenen les manifestacions amb simbologia nazi i franquista en què es criden visques a Franco, presó per a Sánchez i afusellament per a Puigdemont). La desesperació de Vox, que a les darreres eleccions generals va perdre 19 diputats i més de 700.000 vots. La desesperació, en resum, d'una Espanya fosca i sempiterna que potser per primera vegada, i de la manera més impensada, veu que la seva hegemonia trontolla.