És l’hora de repensar l’educació?
La crisi de la pandèmia ha tornat a situar l’educació al bell mig de les nostres preocupacions individuals i col·lectives. Molt s’ha dit i encara queden molts interrogants sense resposta. La crisi ha fet redescobrir l’escola a molts en la seva àmplia i complexa raó de ser: espai de formació i creixement personal, espai de convivència i socialització, espai d’igualtat social, servei públic. Ha fet evident, també a molts, la missió i funció de les mestres i docents a les aules. Ens ha endinsat en les oportunitats (i limitacions!) de la formació en línia i ens ha corroborat una cosa que ja sabíem: les escoles i instituts tancats amplien les desigualtats.
La meva reflexió no pretén situar-se, però, en aquest debat del que és més immediat; amb tota modèstia, pretén aportar una mirada més centrada en els futurs, contextualitzant tot el que està succeint amb corrents de fons de la societat i les polítiques educatives.
Som de ple en un autèntic canvi d’època. Transformacions tecnològiques de gran abast, canvis socials i econòmics transcendentals, una globalització que fa el món més petit i interconnectat, una crisi mediambiental gegantina, la crisi de la democràcia liberal i respostes polítiques com el populisme/neofeixisme. La crisi de la covid-19 no ha fet sinó reafirmar-nos en aquest món de creixent complexitat i gran dinamisme que ens desconcerta. Curiosament, a voltes sembla que no ens en volem adonar: seguim cercant respostes senzilles a qüestions complexes. L’organització industrial clàssica i les estructures burocràtiques manifesten certament cada cop més limitacions. En consonància, el model d’escola i d’educació tradicionals fa aigües, malgrat que ens sembli més còmode seguir pautes tradicionals.
El canvi d’època ens desconcerta. També desconcerta els centres docents, i tots els que tenen qualsevol tipus de responsabilitat en la gestió educativa. Neguiteja profundament mares i pares. Quina hauria de ser la millor formació per als infants i joves? Competències, coneixements, habilitats? Què cal fer amb l’ús d’internet i els dispositius mòbils? Com han de ser mestres i professors i quin rol han de prendre? Com cal formar-los? Hem deixat de formar en valors? Quins són els valors cívics que ens atenyen a tots com a humanitat? Com gestionar la multiculturalitat? Com assegurar que la formació de fills i filles els faciliti un futur de benestar, seguretat i feina digna? Com treballar a l’aula amb adolescents desorientats, apàtics o sense un mínim bagatge cultural? Les preguntes són aquestes i moltes altres. Ens poden paralitzar. També generen una pressió considerable al sector. Sembla com si les escoles tot ho haguessin de corregir i fer possible: igualtat d’oportunitats, ascensor social, ocupabilitat, transmissió de valors, referents, etc. Probablement demanem massa a les escoles i instituts. La simplificació i els departaments estancs ens tranquil·litzen: pensem l’educació com un món tancat en si mateix, sense connexió amb la resta de variables socials, econòmiques, culturals. Però sabem que educació i societat estan estretament vinculats, contaminats. En definitiva, com bé diu Edgar Morin, ens cal aprendre a navegar enmig d’un oceà d’incerteses.
Una nova societat requereix una nova educació. Si més no, obliga a qüestionar-nos críticament si el que hem fet a les darreres dècades segueix tenint sentit i efectivitat. La crisi educativa que està provocant la pandèmia ens repta i ens incomoda. Però massa sovint seguim abordant la complexitat amb la mentalitat industrial: uniformitats, estabilitats, jerarquies.
Ens cal bastir una nova educació perquè som en una cruïlla històrica: és l’hora de lluitar, de nou, per la raó i la ciència enfront la desinformació cada cop més potent o l’allau indigerible d’informació; per la solidaritat i la justícia social davant les noves i velles desigualtats socials; per la democràcia participativa enfront noves formes de feixisme i populismes simplificadors; per la sostenibilitat i la cura del medi ambient enfront l’escalfament global del planeta i la pèrdua de biodiversitat; pels drets humans i el compromís amb el bé comú; per la cooperació internacional organitzada davant una globalització econòmica descarnada que deixa molts enrere; per les igualtats efectives.
Fa prop de cinc anys, en el llibre Una agenda per transformar l’educació a Catalunya (Fundació Jaume Bofill, 2016) proposava un conjunt de 33 mesures específiques per repensar l’educació. Malauradament, s’ha avançat poc o molt poc. Ens cal que l’educació sigui veritablement una aposta política del Govern i una prioritat col·lectiva.