“Es hora de hacer piña”
Des del govern espanyol fa dies que demanen a l’oposició que els faci costat i els ajudi. Diuen que “és hora d’acostar l’espatlla”, llegeixo en alguns mitjans. Deu ser per poder plorar-hi ben fort, penso jo. Perquè quan algú ens deixa la seva espatlla normalment és perquè hi ofeguem les penes. En aquest cas, les lingüístiques.
Santa innocència: sí, em pensava que ningú gosaria fer servir aquesta expressió en català seriosament. Doncs un cop més, anava errada. A més dels traductors automàtics, ja hi ha algunes plomes que l’escriuren sense pudor. D’acord que arrimar el hombro no és fàcil de traduir. D’acord que es diu molt a Madrid i arreu de la hispanofonia, i cada dia el sentim fer anar (aquests dies més que mai cada migdia i en boca d’uniformats). Però, vaja, l’hem de calcar? Jo diria que no, més que res perquè sense el castellà al cap només pensem en el seu significat recte, el de posar una espatlla més a prop d’una persona o d’una cosa.
Ara ve quan el maten: i com podem dir el mateix en català? Doncs no és tan complicat: què me’n dieu de fer pinya? “Unir-se diverses persones per posar llur força en comú amb una finalitat determinada”, diu el diccionari Espinal sobre fer pinya. “ Trabajar con actividad, ayudar o contribuir al logro de un fin ”, diu el DRAE d’arrimar el hombro. Poques vegades hi ha tant de paral·lelisme! La frase és tan maca i nostrada (ve del món dels castells, esclar) que molts castellanoparlants l’han adoptat sense vergonya. I olé.
D’altra banda, si volem posar més èmfasi en l’acció de treballar, també pot anar bé doblegar l’esquena, tot i que a molts els faci por: “Tot ho accepta llevat de doblegar l’esquena”, diu el jove Puig i Ferrater de Camins de França. És veritat que segons alguns diccionaris també té el significat de llagotejar, adular algú, però en aquest cas diria que caldria esmentar davant de qui es doblega l’esquena.
A molts, com als sanitaris, ja no cal que els diguin que és hora de doblegar l’esquena, perquè, tal com ha quedat escrit arreu, “s’hi estan deixant la pell”. Em sembla que aquest castellanisme (calc del dejarse la piel que vol dir esforçar-se molt ) ja no ens el traurem de sobre, perquè la majoria de catalanoparlants ja el tenen molt interioritzat. I sense el pronom encara llisca més: dir que hi estan deixant la pell sona la mar de català, ens sembla que ha de ser una cosa universal, transparent, encara que la tossuda realitat és que -en el sentit d’ esforçar-se - només es diu en castellà. Què tenen posar-hi el coll, donar-ho tot, fer l’impossible, que fa que no ens agradin tant? Ves a saber. Preferim deixar-hi la pell, que és l’últim que desitgem i que ens convé que facin si li donem el sentit que té realmenet en català: morir-hi.
