L’hora de la gestió

El passat 29 d’abril –el dia de les oposicions–, tretze mil cinc-centes persones van llevar-se amb el sentiment que aquell dia se la jugaven, i van anar al llit amb el sentiment que els l’havien jugat. El que sobre el paper es podia considerar com una bona iniciativa política, en la pràctica va ser un desgavell i un exemple d’incompetència.

La política sempre té dues dimensions: una d'ideològica i una de gestió. La dimensió ideològica és essencial i té a veure amb la nostra manera d’entendre la justícia, la igualtat, les prioritats de país, les aspiracions de sobirania i de plenitud nacional, o els pilars de l’estat del benestar. Aquí –amb certes modulacions o amb oposicions insuperables– cada partit representa una alternativa.

Però hi ha una segona dimensió, tan important com aquesta primera, que és la capacitat de gestionar els afers públics. És la dimensió que podríem anomenar tècnica. La base sobre la qual recolza la política és, sempre, la gestió. I, cal no oblidar-ho, és tan important com la dimensió ideològica, perquè si no hi ha una bona preparació tècnica, és impossible desplegar correctament el programa ideològic.

Per fer política calen idees, principis i conviccions, és clar, però també talent, competència i treball.

De vegades, alguns polítics poden pensar que és més important la vessant ideològica. Però qui ho fa comet un error. Perquè, en general, a la immensa majoria de ciutadans els preocupa, primer i abans que res, que les coses funcionin bé. Què vol dir, això? En un país políticament saludable, això vol dir que l’administració entén les necessitats dels ciutadans, en comptes d’exigir als ciutadans que entenguin, ells, els tràmits i procediments administratius. Vol dir que els serveis públics estan dissenyats pensant en aquells que els han de gaudir, no en aquells que els han de prestar.

Desplegar les polítiques públiques d’aquesta manera, amb aquesta vocació, no és fàcil. Exigeix que les persones que en tinguin la responsabilitat tinguin coneixements, habilitats i experiència. El govern d’un país té una complexitat extraordinària. La magnitud dels recursos que es mobilitzen, el nombre de persones a les quals s’afecta, la persistència al llarg dels anys dels efectes de les decisions que es prenen o la diversitat dels fronts oberts simultàniament fan que la feina a la presidència i a les conselleries de la Generalitat sigui qualsevol cosa menys senzilla. Però, precisament per això, no podem permetre que es cometin errors deguts a la incompetència. Perquè si hi ha un recurs abundant a Catalunya, és la capacitat i el talent de moltes dones i homes preparats per gestionar projectes amb èxit.

Els reptes que tenim avui al davant com a país són monumentals.

Anem molt endarrerits en la transició, inajornable, del nostre model energètic. Ja fem tard en les infraestructures de l’aigua i en la innovació tecnològica en el sistema de reg dels conreus, i una gestió forestal irresponsable ens ha situat a la vora del precipici. És urgent corregir una fiscalitat que és injusta amb les petites empreses i amb les classes mitjanes treballadores. I ja no podem esperar més a desburocratitzar els procediments administratius que no fan res més que posar bastons a les rodes a l’emprenedoria i a l’economia productiva. Són reptes que demanen coratge polític, però també competència i talent per materialitzar-los.

Potser el marge de maniobra política en una nació sense estat com és Catalunya és estret. Però mai hem tingut un estat propi i en altres moments ho hem fet molt millor. Les diferències en la qualitat de la gestió poden ser –i són– molt àmplies. No tots els polítics valorem igual la importància de la competència. Ens entestem a subratllar les nostres divergències ideològiques, però a penes parlem del nostre compromís diferencial de fer una gestió eficaç, responsable i experta. De vegades, penso que potser la política està massa polititzada. Ens hem oblidat d’aquesta dimensió tècnica de la política. I Catalunya no s’ho pot permetre.

Si volem enfortir la moral i l’autoestima afeblides de la nació i superar l’impàs polític en què estem, si volem restituir l’orgull de país a tots els catalans i si volem de veritat convèncer els ciutadans que les coses ens anirien millor amb un estat propi, no veig altra manera que començar la casa pels fonaments. I aquests fonaments passen, primer i abans que res, per una gestió competent, eficient i de qualitat. Aquesta és una feina de tots, sí. Però s’ha de liderar des de la política.