L’hora de les fusions bancàries
CaixaBank i Bankia han comunicat públicament que estan analitzant la seva possible fusió, la qual crearia la primera entitat del mercat intern a Espanya. Pot ser el principi de la tercera onada de fusions bancàries. La primera va ser als anys vuitanta i noranta, i va generar entitats com el BBV primer i després el BBVA, i l’actual Santander després d’absorbir els fusionats Central i Hispano. La segona, després de la crisi de 2007-2009, va reduir dràsticament el nombre d’entitats de 55 a 12. I ara la tercera onada és fruit de les pressions a què està sotmesa la rendibilitat de la banca: regulació de capital més estricta, tipus d’interès baixos i competència de nous operadors digitals. Els dos darrers factors han estat accentuats per l’impacte del covid-19, que farà que els tipus d’interès es mantinguin baixos per molt de temps i que el procés de digitalització agafi un impuls decisiu. Això implica que les entitats mitjanes i petites amb una estructura de costos pesant tindran problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital.
El resultat és que el procés de reestructuració del sector bancari està en marxa a tot el món, tal com va concloure un recent estudi de l’Iese i el CEPR que vaig coordinar ( The bank business model in the post-Covid-19 world ). Aquest procés està beneït pels reguladors, ja que és ben sabut que una banca poc rendible té tendència a assumir riscos massa elevats i a posar en perill l’estabilitat financera.
La fusió -de fet, l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, donada la valoració de mercat prèvia de 3 a 11 aproximadament- s’inscriu en aquest procés de transformació general. Bankia no tenia perspectives de viabilitat com a entitat independent malgrat la injecció de l’Estat de 24.000 milions d’euros. I les perspectives de recuperació dels diners públics eren minses. La Fundació Bancària La Caixa necessita els dividends de les seves participades per continuar la seva ingent Obra Social en un moment en què les demandes de la societat han crescut exponencialment per la crisi del covid-19. Una entitat més competitiva dona millors perspectives als accionistes de rendibilitzar la seva inversió, i sobretot a l’Estat de recuperar una part més gran de l’ajuda a Bankia. L’Estat tindrà una participació del 14%-15% en una entitat més forta, en lloc d’una participació de l’entorn del 60% d’una entitat dèbil.
L’entitat resultant podrà reduir costos estalviant en serveis centrals i plataforma tecnològica i racionalitzant la sobredimensionada xarxa d’oficines, així com adaptant la plantilla a l’economia digital. El solapament de les dues entitats es dona en certes regions com València i en la cartera hipotecària, molt gran a Bankia i important a CaixaBank. Hi ha marge per a les sinergies, i aquesta és la raó de ser de l’operació proposada. Tot i així, tota fusió s’enfronta a reptes que s’hauran de resoldre. Les sinergies s’han de materialitzar i les plataformes tecnològiques s’han d’integrar bé. El Banc Sabadell va tenir una experiència molt dolenta al Regne Unit amb la integració tecnològica del banc TSB, per exemple.
S’ha obert el meló de les fusions i en seguiran d’altres. Això és el que interpreta la borsa amb fortes pujades de bancs com Sabadell, Liberbank i Unicaja. El procés de concentració està en marxa i ens podem preguntar si no perjudicarà la competència, i en conseqüència el servei als clients. Cal tenir en compte que el sector està sobredimensionat i per tant que s’hauran de tancar oficines, i això es farà on les entitats que es fusionin tinguin més solapament. Es tracta precisament de les zones on les entitats tenen més poder de mercat, de manera que la reestructuració ja moderarà aquest poder. El mercat serà competitiu si a més els nous actors digitals -sense oblidar que poden ser les grans plataformes tecnològiques mateixes- ofereixen serveis financers. Un altre requisit és que aquests serveis es donin amb la màxima transparència en les condicions ofertes als clients.
Si l’absorció prospera, el banc resultant tindrà dos accionistes forts: la Fundació Bancària La Caixa i l’Estat, amb la primera doblant la participació del segon. Aquesta és una estructura de capital que està lluny del model molt diversificat en la propietat d’altres bancs, on els fons d’inversió són els actors principals, i pot permetre una governança amb visió a més llarg termini, i també pot afavorir que l’entitat sigui líder en les bones pràctiques en relació a la clientela. A més a més, evita la politització que hauria acompanyat una nacionalització de Bankia.
L’assignatura pendent per a l’entitat resultant serà la diversificació europea. Per ara només seria present a Portugal. Però per a això caldrà esperar probablement a la futura culminació de la unió bancària.
