És l’hora de la desobediència, brètols!

És l’hora de la desobediència, sí, sí. Desobeïm. I és per això que és el moment d’anar a la cuina i agafar tres o quatre càpsules de cafè fetes servir. Netegem-les bé, sisplau, procurant reciclar. Agafem també aquelles tisores que tallen en forma de sanefa. Són al calaix de l’escriptori. Sisplau, retoladors de punta gruixuda i permanents, dacs i plastidecors. Gomets. En tenim, de gomets?

Mentre els busco per tot arreu, sento a la ràdio que ja han cantat bingo. Ja ha sortit Vic contraposat a l’Hospitalet i Ripoll contraposat a Cornellà. El nen que no parla castellà a Vic, inexistent, i el nen que (potser) no parla prou bé català a l’Hospitalet. Mentrestant, dic jo que en algun institut deuen pensar que, ostres, si han de fer el vint-i-cinc per cent de castellà, no tindran més remei que dir-li a la d’educació física que faci les classes en català, perquè si no el sobrepassen. Llegeixo que és l’hora de la desobediència.

Cartolines, cartolines. I paper d’embalar. Retallem recte, sisplau, concentrem-nos tots, nois i noies. Algú pot portar un rotlle de paper de vàter? Ens anirà molt bé. Botons, botons! És igual, del color que sigui.

I ara, nois i noies, escrivim a la pancarta, amb molts colors: “El català és sagrat”. Dibuixem ocells i papallones. El rotlle de paper de vàter serà un titella. Porteu els botons, que seran els ulls. Llana? En tenim? Serà per als cabells. Endavant cap a la mani! El català no es toca! És l’hora de la desobediència. Cridem: “Brètols, bandarres, cagabandúrries!”