L’hora dels intraemprenedors

Cal tenir sempre la visió clara de cap on anem perquè, com deia Schopenhauer, “no hi ha vent favorable per a aquell que no sap a quin port es dirigeix”. Mantenir la direcció escollida i respectar els valors compartits amb els que ens acompanyen és més important que la velocitat de la marxa.

Els anys viscuts en la gestió esportiva em van ensenyar que, igual que a l’empresa, un equip sempre hauria de tenir la millora constant com a objectiu principal per seguir progressant. Guanyar un títol o fer un gran exercici econòmic és molt important, però sempre que no posi en risc el camí cap a l’objectiu. He vist desaparèixer projectes poc després d’assolir el millor resultat de la seva història, per haver oblidat la visió o haver abandonat els seus valors. Deia un gran entrenador de bàsquet: “Les victòries inesperades són la tomba dels equips modestos”, perquè molt sovint no se saben interpretar, i és impossible mantenir un nivell si no es fonamenta en valors i suports estables. Això no només passa en l’esport.

Així doncs, crec en models empresarials compromesos amb la gestió metòdica i previsible, que cerca anar lluny amb un creixement continuat basat en la innovació incremental, més que en un model caracteritzat per decisions associades a canvis disruptius. Aquesta és la manera com s’han construït els grans projectes.

He fet aquest preàmbul sobre el model amb el qual m’identifico per mostrar la diferència amb el que penso que han de fer ara les empreses. Situacions excepcionals requereixen decisions excepcionals, no per renunciar a la seva visió i als valors de l’empresa, sinó precisament per defensar-los i tractar de mantenir-los.

L’impacte de la crisi sanitària en tot el teixit empresarial serà tan important que obligarà les empreses a mostrar una capacitat de reacció extraordinària, perquè no és tan sols la crisi sanitària -i l’altre exemple paradigmàtic de disrupció, el mediambiental- el que ens avisa de la necessitat de reaccionar. Com enumera el professor Àngel Castiñeira en el seu interessant estudi sobre la societat disruptiva, arriben també grans canvis de naturalesa tecnocientífica, canvis relacionats amb la revolució industrial 4.0, com ara les noves aplicacions del 5G, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la computació quàntica, els avenços de la biotecnologia, el big data, l’automatització i robotització... En definitiva, un conjunt de tecnologies emergents que treballen i combinen neurones, bits, àtoms i gens, i que tenen un altíssim poder transformador.

En les actuals circumstàncies (emergència sanitària i climàtica, i disrupció de la tecnociència), la capacitat de reacció s’hauria d’imposar a la planificació prèvia, i aquesta reacció requerirà, si més no, tres condicions: 1) Entendre que la nova normalitat serà diferent de la que havíem conegut fins ara. No estem en un canvi d’època sinó en l’època del canvi, i aquest és i serà no lineal sinó exponencial; 2) Adoptar l’actitud i el sentit del risc necessaris per adaptar-nos als canvis disruptius que arriben, tant en la seva vessant tècnica i econòmica com també ètica i social; i 3) Assignar mitjans i directius amb responsabilitats específiques a l’estudi del projecte de transformació.

A aquells col·legues empresaris que temen per la continuïtat dels seus negocis els faig dues preguntes, que no volen ser retòriques.

Quant temps dediqueu a intentar recuperar un present que difícilment pot tornar a ser com era i quant temps a imaginar i redissenyar el futur del vostre negoci?

Quant temps dediqueu a explorar i intentar entendre la nova sensibilitat que emergirà de la jove generació que, d’aquí poc, serà la principal consumidora de la majoria de béns i serveis?

Si impliqueu en el procés de canvi tot el talent disponible, l’equip prendrà consciència dels punts forts de l’organització -aquells en què té algun avantatge competitiu- per tal d’iniciar, basant-s’hi, el procés de transformació, i per estimar amb rigor les projeccions del nou projecte. Perquè en el mercat de capitals del segle XXI, el valor que atribueixen els inversors i finançadors a una empresa depèn més de les expectatives que genera que dels seus resultats històrics.

Resumint, entenc que per salvar el projecte present cal generar expectatives creïbles de futur dins i fora de l’empresa. Per això crec que és l’hora dels intraemprenedors, aquells professionals preparats i amb talent que ja són dins de l’empresa i als quals cal estimular perquè el seu coneixement i motivació ofereixin la millor força de reacció per fer el canvi necessari.