L’hora dels adeus
Que siguin bons, però no massa. Aquest ha estat sempre el desig dels aficionats de l’Espanyol en relació als seus jugadors. Tan bon punt en destaca un, just quan el comencem a gaudir ens assalta el pànic del comiat. El tribunero que tots portem a dins emet sentència: “A aquest, ja l’hem vist prou!” Els pares de nens pericos hem de mantenir l’equilibri entre promoure la seva admiració cap als nostres jugadors (la identificació amb un futbolista genera vincle amb el club) amb una certa distància que eviti un excés d’estimació. Perquè abans que pericos, volem els nostres fills feliços. I encara que ho sembli, perico feliç no és un oxímoron.
El meu primer gran disgust perico va tenir l’efecte d’una vacuna. Després d’acomiadar-me de Dani Solsona cap altra marxa m’ha provocat un disgust comparable. Els que van tenir la sort de ser nens pericos en l’era Tamudo van poder-lo gaudir gairebé fins al final. Els que estaven destinats a créixer amb Gerard Moreno de referent es van quedar orfes ben aviat.
Tornem a entrar en el mes de juliol i el mercato (per què aquest absurd italianisme?) està calent. Sembla inevitable que marxin els dos jugadors més destacats de la temporada: Mario Hermoso i Borja Iglesias. Ho tinc força assumit. Tenen unes clàusules relativament baixes (40 i 28 milions respectivament). I, a sobre, Hermoso només té un any de contracte i una propietat dels seus drets compartida amb el Madrid. Per primer cop en molts anys podem negociar sense presses. Per això estic convençut que, si Borja marxa, serà pel total de la clàusula i sense còmodes terminis. I que amb Hermoso es tensarà la corda al màxim fins a acostar-nos als 40 milions (que serien 20). Fer-ho així serà possible perquè ja no tenim urgències ni de tresoreria ni de tancament de l’exercici, i és necessari per enviar un missatge clar al mercat: l’Espanyol del “Tot a 100” s’ha acabat.
Futbolísticament seran (o serien) unes baixes importants. Han liderat l’equip i han sigut claus en l’èxit d’aquesta temporada. Però el creixement del club passa per generar plusvàlues i ampliar el límit salarial. Per a això s’ha d’encertar en els recanvis. Confiem en Perarnau i Rufete.
Una altra qüestió són els nois del planter, que tenen un valor afegit que cal tenir en compte. Si marxen que sigui a un gran club, a un club de Champions (a qualsevol menys un). I que ho facin amb llàgrimes als ulls, deixant molts diners a la caixa i amb ganes de tornar algun dia al seu club.
