L’hora del coratge
Arriba l’11-S, amb la torna de l'1-O, i l’independentisme es mira al mirall per saber si hi ha horitzó i si encara té força per arribar-hi. O potser, consirós, s’emmiralla per saber si encara s’agrada. I és que em temo que la frustració pel malbaratament de la gran victòria de l'1-O l’ha portat a quedar atrapat en un estat emocional que provoca més adhesions incondicionals i antipaties insuperables que no pas una reflexió freda i una clara voluntat de tornar-hi.
De la gran qüestió que la majoria d’independentistes es feia abans del referèndum de 2017, aquell nerviós “ens en sortirem?”, hem anat a parar a aquest desolat, si no irritat, “on som?” Vull dir que ben pocs devien creure que la independència era una aposta segura quan llavors, tant entre els que anaven davant com entre els que els seguien, sempre reconeixien la incertesa del resultat. Se sabia molt bé que el referèndum era una batalla decisiva, però que no era la batalla final. No sé pas d’on surten els que ara diuen que se senten enganyats perquè no recordo que ningú donés res per fet. Ho teníem a tocar, sí, però per moltes raons, per les violències externes imprevistes i pels errors propis prou reconeguts, no va poder ser.
En l’actual estat d’ànim de l’independentisme diguem-ne central no sé pas si se li poden oferir grans estratègies de futur. Però és urgent, si es vol refer, que recuperi la veu per tal que els debats sobre el seu futur no quedin atrapats en la interpretació de l’adversari. Perquè aquest és el cas: el debat públic predominant ara mateix tant a les xarxes com als mitjans, sol generar una confusió extremadament paralitzadora. Una confusió en el relat sobre l’1-O de 2017 que és alhora arma i símptoma. Arma de l’adversari, i símptoma de l’abatiment propi.
La repressió en totes les seves expressions, també en forma d’intoxicació informativa, ha estat una arma eficaç per exacerbar suspicàcies i divisions dins de l’independentisme i afeblir-lo. Cert que abans ja n’hi havia, de tensions, però la repressió les ha enverinat. I si la confusió interessada sobre el que va passar l’1-O ha triomfat és perquè ha trobat un independentisme, més que no pas vençut, abatut. Un aclaparament que té la seva expressió principal en dues realitats. D’una banda, en els retrets partidistes visibles en aquesta obsessió per voler classificar qualsevol observació crítica en un decantament a favor d’uns i en contra dels altres. D’altra banda, s’ha alimentat la vella cançoneta antipolítica –la poltrona, la “pagueta”, la covardia i la traïció, l’engany...– que serveix per desacreditar tothom.
Escriu Patrick Radden Keefe al seu magistral No diguis res (Edicions del Periscopi, 2020) que una de les motivacions per escriure aquella història de violència a Irlanda del Nord va ser la fascinació que sempre havia sentit per “les històries que les comunitats s’expliquen a si mateixes per poder superar esdeveniments tràgics o disruptius”. I just perquè nosaltres encara ens l’estem explicant en els termes dels adversaris, soc de l’opinió que fins que l’independentisme no sigui capaç d’acceptar la derrota posterior als dies de glòria de manera serena –i sense cap renúncia a la crítica–, no podrà sortir de l’atordiment actual. Fins que no tingui la seva pròpia història honesta i veraç, no podrà superar aquest estat de confusió malsana on triomfen els portadors –amb consciència o sense– del relat que vol l’independentisme definitivament vençut.
El film Darkest hour sobre Winston Churchill acaba amb una de les seves famoses citacions: “L’èxit no és mai definitiu, el fracàs no és una fatalitat: el que compta és el coratge per seguir endavant”. Doncs bé, en aquesta hora tan fosca, aquesta ha de ser l’actitud: els èxits previs a l’1-O no eren el final de res, ni els fracassos posteriors al 3-O no són irremeiables. Torna a ser l’hora del coratge.
