“Honra sin barcos"
Els indults als presos polítics i als condemnats pel referèndum de l'1-O han generat, només que Pedro Sánchez anunciés la seva voluntat de tirar-los endavant, una onada de furor patriòtic espanyol que no per previsible resulta menys espectacular ni menys encesa. El nacionalisme espanyol és fortament sentimental: es dirà, amb raó, que tots els nacionalismes ho són, de sentimentals, i quasi sempre cursis. Però la sentimentalitat del nacionalisme espanyol està inevitablement empeltada per una tradició retòrica de segles de pensament reaccionari, que inclouen (per no anar més lluny) els quaranta anys de la dictadura franquista, que en les seves efusions patriòtiques era particularment pomposa, rància i embafadora. Aquella musiqueta encara l'arrosseguen, els patriotes espanyols, i es posen a cantar-la a crits, amb la mà al pit, tan bon punt senten que la seva pàtria es troba en perill. Això és gairebé sempre, perquè el nacionalisme espanyol es basa en un profund complex d'inferioritat, que el fa reaccionar malament davant de tot allò que percep com a diferent (i, per tant, des de la seva obtusa perspectiva, perillós). Són perillosos els estrangers (només se'ls tolera en el format de turistes) pels seus costums i maneres de fer diferents, són perillosos els migrants perquè venen a robar la feina als espanyols, són perilloses les dones perquè volen prendre els llocs dels homes, són perillosos els homosexuals perquè posen en dubte la virilitat dels espanyols, i són perillosos (i especialment odiosos) els catalans, perquè es neguen a ser espanyols. Totes aquestes consignes que acabem de resumir, i algunes més, formen un paquet de subproductes mentals (alguns en diuen conviccions) que va unit al nacionalisme espanyol. No és infreqüent que aquestes tírries s'acabin convertint en odi, i també en violència. Contra els migrants, i especialment contra les dones, la violència és estructural i arriba sovint a l'assassinat, com veiem cada dia a les notícies. Contra “els catalans” (anomenats així, com a grup despersonalitzat, com un ramat que és conduït a través de TV3 i de les aules de l'escola pública) i les seves aspiracions nacionals, la violència és sistèmica, i administrada pels poders de l'Estat, com hem vist de forma descarada en els darrers tres anys i mig.
Ara ens ve al damunt un nou bany de tota aquesta retòrica desguitarrada i vociferant, en què l'amant s'estima més matar l'estimada que veure-la partir (o sortir de la presó, pel que fa al cas). El debat públic tornarà a inundar-se d'irracionalitat, i els insults i el llenguatge més barroer tornaran a anar (ja van, de fet) al màxim volum. Tot plegat fa una peresa descomunal, però existeix, tanmateix, una certa esperança: que, per molt que cridin i insultin, i per molts jutges, fiscals, alts funcionaris, uniformats i periodistes que tinguin de part seva, no siguin prou. Que no siguin tants com es pensen i diuen. Que siguem més els que volem anar cap endavant que els que volen estirar sempre cap enrere “amb tota la força de la seva ànima”, com dirien ells.
Sebastià Alzamora és escriptor
