Fins ara sempre havia estat un club exclusiu reservat als homes: Pujol, Barrera, Rigol, Maragall, Montilla, Benach. Ara, per primera vegada, una dona ha entrat al club selecte de les màximes autoritats del país i s'ha convertit en la primera dona Molt Honorable de la història de Catalunya. És una bona notícia que ens hauria d'avergonyir que fos, entrat el segle XXI, precisament això: notícia.
Núria de Gispert ha recollit els fruits de la feina de tantes dones que, durant dècades, han lluitat a Catalunya per la incorporació de les dones en la política. Si avui el Parlament de Catalunya és més paritari que mai, és gràcies a la feina constant, silenciosa i obstinada dels moviments feministes tan injustament desprestigiats. A Catalunya també hem viscut el descrèdit del feminisme que va retratar Doris Lessing al prefaci d' El quadern daurat i que és extrapolable a moltes altres lluites socials. Davant dels que abans eren hostils o indiferents a les reivindicacions de les dones i que ara en critiquen les formes o les persones que les lideren, Lessing recorda que "aquesta és una inevitable i fàcilment recognoscible etapa de tot moviment revolucionari: els reformadors han de saber que seran desautoritzats pels qui són més que feliços de gaudir del que s'ha guanyat per a ells". Tant Núria de Gispert com totes les dones que, en algun moment de les nostres vides, hem gaudit d'algun reconeixement institucional impensable fa cinquanta anys, no ens hauríem d'oblidar mai d'agrair a les que, sense poder-ne recollir els fruits, van aplanar-nos el camí.
El Parlament constituït dijous és més paritari que mai. Però això per si sol no significa res. La qüestió no és quantes dones accedeixen als càrrecs de representació política, sinó quin paper hi fan (es resignen al de quota o malden per exercir la seva autoritat?), de quins temes s'ocupen (dels socials normalment reservats a les dones o dels temes que conformen el nucli dur del poder?), quina capacitat de decisió tenen als seus respectius partits (ocupen un càrrec simbòlic o formen part dels òrgans de decisió, direcció i organització?), com usen el seu poder (recorren al rol i al llenguatge masculins o construeixen noves formes d'autoritat basades en la proximitat i l'afecte?) i quina projecció tenen (fan la feina interna, menys visible, o tenen projecció pública?).
No es pot simplificar la qüestió -encara irresolta- de la participació de les dones a la política partint de la premissa que més presència de dones a la política suposa, de manera automàtica, que la política canviï i es feminitzi. Sembla que hi ha un cert consens que, en un moment de desafecció política galopant com l'actual, és urgent canviar les inèrcies, els llenguatges, els patrons i els mecanismes d'exercici del poder i, com que aquests patrons han estat tradicionalment masculins, la implicació de les dones a la política és imprescindible per transformar-la i millorar-la. Però no és només una qüestió numèrica, sinó també qualitativa: des d'on i com exerceixen la seva responsabilitat.
Núria de Gispert ho ha aconseguit, ha trencat el sostre de vidre i això té un cost. A més de les obligacions que comporta el càrrec de presidenta, haurà de combatre l'estigmatització de les dones que arriben al poder, haurà de demostrar que hi ha accedit per la seva vàlua i no per quota i haurà de treballar per exercir el càrrec des de la condició de dona, sense caure en la temptació d'ajustar-se als patrons masculins d'exercici del poder i potenciant allò que les dones tenim a favor: la capacitat de generar confiança, d'apropar política i societat civil i de posar en relleu altres valors i altres llenguatges.
Ideològicament em sento lluny de Núria de Gispert, perquè sospito que ella no podria subscriure la totalitat de la divisa de Maria Mercè Marçal (dona, de classe baixa i nació oprimida) i se'm fa difícil entendre la reivindicació de la igualtat de gènere sense que vagi indestriablement lligada a la reivindicació de la justícia social, amb sentiment de classe.
Però desitjo que, com a presidenta, tingui els mateixos encerts i errors que han tingut els homes que l'han precedit. Que pugui superar els prejudicis i les expectatives que pesen damunt seu pel fet de ser dona. Que, un cop passada la novetat de la seva elecció, ja no sigui notícia als mitjans pel fet de ser dona sinó per les seves decisions, pels seus actes, per les seves aportacions a la política catalana. I que els qui tenim l'oportunitat i el privilegi d'opinar sobre política ja puguem donar per superada la primícia de tenir una dona presidenta i puguem escriure articles per retreure-li, per exemple, que hagi regalat un espai central a l'hemicicle a una força extremista com el PP o bé que, en un Parlament amb més forces polítiques que mai, hagi permès que a la mesa només n'hi hagi tres de representades. I que li ho puguem discutir de la mateixa manera que ho faríem si fos un home. Com una més del club dels Molt Honorables.