Honor per a Piera, or per a Vicens i Janer Manila

És una magnífica notícia que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes vagi enguany a Josep Piera, un autor clau dins la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Valencià de l'afortunada comarca de la Safor, nascut a Beniopa, resident a la mítica casa de la Drova al peu del cingle verd que dona títol a un dels seus llibres de memòries, Piera és un dels noms que ens recorden que bona part de la millor literatura escrita en català –de Fuster i Estellés cap ací– l'escriuen autors del País Valencià. Piera excel·leix com a poeta i com a prosista: en vers, és creador d'una síntesi particularíssima que abraça des de les avantguardes i els textualismes dels anys setanta fins a la tradició dels poetes d'Al-Àndalus, que ell ha versionat en català en diverses ocasions: el lector té a l'abast la Poesia completa de Piera, en una edició recent –i excel·lent, amb pròleg de Maria Josep Escrivà i epíleg de Jaume C. Pons Alorda– a les Edicions Alfons el Magnànim, i una selecció dels poetes andalusins ("els morets", com ell els anomena) al volum Trobadors amb turbant. Diwan andalusí, a Edicions de 1984. De la seva producció en prosa, caldria que es reeditin almenys els llibres de viatges (Un bellíssim cadàver barroc, Ací s'acaba tot o Seduccions de Marràqueix són títols de referència), i són de lectura indispensable els dos volums de memòries que ha publicat fins ara: Puta postguerra i Els fantàstics setanta, amb títols prou clars sobre el seu contingut. Piera, a més, és un vitalista a qui agrada menjar bé i que s'apassiona amb la cuina popular: Els arrossos de casa i El llibre daurat: la història de la paella com no s'ha contat mai són dos llibres feliços, que mostren un Piera que, com a escriptor sobre menjar, fa venir gana i no embafa mai.

L'alegria a la casa de la Drova és doble, perquè recentment Marifé Arroyo, amb qui Piera està casat des de 1972, ha rebut també l'homenatge de la Fundació Bromera pel Foment de la Lectura per la seva tasca –la seva lluita– en favor de l'ensenyament en valencià. Arroyo és la mestra que va ser expulsada de la seva feina, l'any 1982, precisament per haver introduït la docència en valencià al centre on treballava: la seva història ha estat recollida a la novel·la La mestra, de Víctor Gómez Labrado, i a la cançó dels Zoo titulada també La mestra.

Arroyo i Piera són fills de la puta postguerra, i també un exemple de dignitat cívica i cultural. El mateix es pot dir dels escriptors mallorquins Antònia Vicens i Gabriel Janer Manila, que aquest dimarts, en vigílies de la Diada de les Balears, han rebut la Medalla d'Or amb què distingeix el Govern Balear les persones que han fet les aportacions més rellevants a la cultura i la societat d'aquest país, d'aquests Països Catalans. Tenim un deute amb la generació dels setanta, amb aquells que van néixer en la foscor dels anys quaranta i han arribat a vells defensant llibertats i drets, sense cedir a la pressió del fatxòrum i escrivint bona, excel·lent literatura que ara és de tots nosaltres.