La notícia de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Maria Barbal m’agafa a mig llegir Tàndem, la seva última novel·la, i per tant en ple diàleg interior de lector amb autora. Jo li deia que el dret a canviar de vida, a l’edat que sigui, és dels més difícils d’exercir, perquè viure és anar omplint una motxilla, i segons com siguin els materials que hi vagis posant, el pes pot acabar sent insuportable i el canvi pot esdevenir impossible. Maria Barbal ha omplert la seva motxilla amb discreció en la representació pública del seu paper d’escriptora, i aquesta autèntica modèstia, aquest deixar que la seva obra i els centenars de milers de llibres venuts i traduïts parlin per ella, fan que avui aquest posat pallarès, aparentment eixut, segurament tímid, brilli al costat de l’honor que les seves lletres fan a la nostra llengua. Enhorabona, Maria!
