Homs se suma a la cerimònia de la confusió al Congrés
La cerimònia de la confusió en què s’ha convertit la política espanyola en les últimes hores és fruit del tacticisme de la majoria de forces polítiques i s’hi afegeix la falta de destresa d’alguns a l’hora d’explicar els seus moviments. Resulta d’entrada incomprensible que el cap de files del PDC a Madrid, Francesc Homs, insisteixi a negar que els seus vots, juntament amb els del PNB, van ajudar el PP a la mesa del Congrés quan l’aritmètica i la lògica política el desmenteixen de manera tan clara. Homs hauria d’haver tingut el valor d’explicar que, a canvi d’aquest gest, s’assegurava tenir grup propi, cosa que garanteix a l’independentisme tenir més visibilitat i capacitat de maniobra política a Madrid. Votar a favor dels propis interessos per formar grup, encara que afavoreixi el contrincant, és lleig però és parlamentarisme. Però amagar-se augmenta les suspicàcies de la ciutadania i facilita les crítiques dels adversaris.
També és cert que la maniobra d’Homs és producte del tacticisme extrem que s’ha instal·lat en la relació entre el PSOE i Podem, incapaços de teixir un acord per impedir que PP i C’s controlessin la mesa del Congrés al qual es podrien haver sumat amb facilitat tant els republicans com els demòcrates. En lloc de fer això, Podem va llançar la candidatura de Xavier Domènech sense pactar-ho amb els socialistes i amb l’objectiu d’intentar posar en evidència els independentistes catalans. La maniobra va indignar els socialistes, però també ERC i el PDC.
El tacticisme i la demagògia, però, van continuar ahir amb les lectures enrevessades que en van fer tots els actors polítics. El PSOE animant el PP a pactar la investidura amb el PDC, cosa que els estalviaria el tràngol a ells, quan saben que això és inviable. Ciutadans carregant contra el fet que el PP vulgui donar el grup al PDC quan ells s’han beneficiat dels vots nacionalistes a la mesa. I, finalment, l’actitud dels comuns i Podem, que ahir van pretendre carregar els neulers als independentistes per l’elecció d’Ana Pastor quan ells podrien haver facilitat després del 20-D un govern sense el PP. En conclusió, aquestes 48 hores han sigut nefastes per al prestigi de la política, que un cop més ha demostrat que no està a l’altura d’una ciutadania que cada dia n’està més farta i li costa més entendre què fan els seus representants.
