Homofòbia

Acceptem-ho: mai podrem eliminar l'homofòbia del món. Sempre hi haurà homòfobs, com hi haurà racistes, violadors, fanàtics religiosos i polítics corruptes. El que importa és que siguin pocs; el que importa és que no governin i no imposin el to social. Una democràcia es pot permetre una minoria homòfoba a les costures, com es pot permetre un assassí en sèrie a les ombres o un grupuscle antivacunes a les xarxes; el que no es pot permetre és una societat homòfoba. Una societat es torna homòfoba quan hi concorren aquestes tres circumstàncies: la majoria social accepta l'homofòbia, l'homofòbia es considera una opció legítima a l'espai públic i els homosexuals, a més de menyspreu i persecució, pateixen agressions físiques normalitzades. Sota el franquisme, Espanya era una societat homòfoba; fins fa tres anys era el país menys homòfob del món; avui tenim la sensació fundada d'un inquietant retrocés.

Per evitar que una minoria homòfoba conquereixi la societat, més important que la llei és l'educació. De fet, les lleis –que de vegades arrosseguen els ciutadans– revelen un fracàs col·lectiu quan no defensen drets positius –com el divorci o el matrimoni igualitari– sinó el dret a la pura existència de subjectes vulnerables. Defensar per llei drets que tots hauríem de reconèixer per elemental humanitat assenyala més la fragilitat del protegit que la fortalesa del protector. L'augment de les lleis destinades a protegir els més febles revela sobretot una gran indefensió. Cap ocell, cap muntanya, cap nen, cap humà haurien de necessitar una llei escrita que asseguri la seva existència; tampoc cap forma d'estimar. De fet, quan es legisla en aquest sentit s'acaba cedint a la temptació no jurídica d'atribuir les amenaces a una emoció: això passa amb l'article 510 del Codi Penal sobre els anomenats delictes d'odi. Més enllà de la dificultat de definir odi i de fixar el seu valor delictiu, s'assumeix el principi que els subjectes vulnerables estan amenaçats per un sentiment, que és un abisme inescrutable per a la llei. Es genera així una ambigüitat que permet equiparar, per exemple, l'odi al feixisme amb l'odi a l'antifeixisme. L'odi al feixisme es diu democràcia. L'odi a l'antifeixisme es diu feixisme.

Però el sentiment existeix i per això és important l'educació. Ho és en quatre fronts. El primer és la família. Seria bo que totes les famílies tinguessin un fill o una filla, un germà o una germana o dos pares o dues mares LGTBI. L'amor als fills sol ser més fort que el fanatisme: confiem en l'immens poder educatiu dels fills. El segon és l'escola, que ha de naturalitzar la diversitat sexual com ha naturalitzat la diversitat familiar: avui no es margina a les escoles ni als fills adoptats ni als fills de divorciats. El tercer front són els líders polítics, el deure dels quals és ser "políticament correctes" en l'esfera pública. El quart, per fi, són els mitjans de comunicació, que han de mantenir en la marginalitat els discursos homòfobs i desautoritzar qualsevol "sortida de to" en aquest sentit.

En les últimes dècades aquests quatre fronts han funcionat bé, fins al punt de poder dir que els drets LGTBI han estat assumits per la majoria social, que ha penalitzat socialment l'homofòbia. Si avui vacil·la aquest procés és perquè la dreta homòfoba ha decidit interpel·lar políticament aquesta minoria marginal, autoritzar-la des de les tribunes públiques i fins i tot utilitzar les institucions, com passa a Andalusia, per revertir a les escoles els progressos assolits. És difícil desmuntar una societat homòfoba, però és veritat que s'ha generat un consens social prou potent perquè avui no sigui fàcil reconstruir-la. Desgraciadament a Europa hi ha un projecte en aquesta direcció i Espanya és un país en realitat fràgil i –diguem-ne– reversible, amb una mala història enquistada en el fetge i majories socials molt volàtils i passives.

Aquest projecte de societat homòfoba no només implica l'exhumació d'una minoria marginal i la seva naturalització pública sinó també el pas a l'acció: la invitació a passar a l'acció. Totes les fonts indiquen que les agressions homòfobes han augmentat entre un 15% i un 25% en els últims cinc anys. El pas a l'acció de l'homofòbia, d'altra banda, és atroçment específic, perquè no es basa en l'odi sinó en el fàstic, que és el contrari de la compassió. Si alguna cosa revela el caràcter homòfob de l'assassinat de Samuel Luiz és la violència de la seva mort. L'odi pot fer càlculs, preparar-se, matar de lluny; el més típic de l'homofòbia, com del racisme, és la pallissa fulminant i el linxament col·lectiu. L'homofòbia i el racisme no tenen enemics. Tenen cos. És una qüestió física que cal resoldre físicament i de manera immediata. L'agressor homòfob, com el racista, es treu de sobre l'homosexual com es treu de sobre un insecte. El seu cos se li ha adherit, se li està adherint sense parar. L'homosexual, es diu l'homòfob, és massa a prop, el tinc sempre a sobre i ja gairebé dins meu, de manera que he de sacsejar a puntades de peu la seva presència i suprimir-la a cops perquè no torni a entrar al meu cos, perquè no tingui el mateix cos que jo. Així s'explica aquesta explosiva violència "defensiva" que tant ens espanta. L'homofòbia activa és sempre homosomia: horror a la igualtat dels cossos, a la superposició dels cossos. Freudianament l'homòfob es colpeja a si mateix; socialment no és un combatent sinó un exterminador.

Quan el fàstic passa a l'acció, les lleis sempre arriben tard. Ni l'article 510 del Codi Penal ni la il·legalització de Vox, que molts demanen amb poc criteri, poden ser útils. El fàstic al cos de l'altre és una amenaça per a la democràcia i un altre símptoma de la seva erosió. Els drets LGTBI encara van guanyant, però ni els pares ni els mestres ni els polítics ni els periodistes haurien d'oblidar que l'homofòbia forma part d'un projecte polític en què el fàstic –que sempre reclama "el pas a l'acció"– s'estén cada dia a nous cossos: gais, trans, dones, musulmans, immigrants, comunistes, catalans...