Homofòbia i barbàrie

Samuel Johnson va dir que el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. Què passa, però, quan s’esgoten els refugis? Què fa, la barbàrie, quan es queda òrfena d’aixoplucs? La resposta ens colpeja a la cara ben sovint, perquè la realitat té el mal costum de recordar-nos constantment el seu revers més mesquí i lamentable, com si tingués por que ens oblidem que el té. La darrera demostració flagrant que el salvatgisme i la intolerància campen on poden –també a casa o a la casa del costat– la trobem en la despietada agressió homòfoba que aquesta setmana ha tingut lloc en una platja de Barcelona on dues parelles gais parlaven tranquil·lament fins que un grup de joves començaren a insultar-los i a atacar-los amb la mena de violència extrema a què han de recórrer els qui és ben segur que mai no han buscat refugi en la raó o en la humanitat. 

Una de les coses que més em criden l’atenció de la notícia és l’edat dels agressors: "al voltant dels trenta anys", segons els testimonis. Amb un càlcul ràpid podem concloure que, en efecte, aquests psicòpates més o menys postolímpics varen arribar al món pels volts de l’any 1992, l’any que la transsexual Sònia era assassinada mentre dormia en una glorieta del Parc de la Ciutadella de Barcelona que avui en dia llueix una placa dedicada a la seva memòria. La segona cosa que crida l’atenció és que l’agressió s’ha produït quan amb prou feines han passat un parell de setmanes des que va acabar el toc de queda; quan encara no fa ni un mes que els carrers –i els parcs i els jardins i les platges– semblaven sinònims de llibertat, de celebració; d’alegria desfermada i d’efervescència col·lectiva i també, i només a vegades, d’unes dosis moderades d’imprudència i d’irresponsabilitat que –per desmuntar alguns prejudicis– eren ben transgeneracionals. 

El fet de posar el focus en l’edat dels agressors no pretén escalfar els ànims ni donar corda als discursos que cerquen la demonització permanent i injusta d’un determinat segment de població. Ben al contrari –i atès que jo mateixa formo part de la població menor de trenta anys que encara ens entestem a considerar-nos joves–, la sorpresa pel tema de l’edat té a veure amb el desmantellament d’un prejudici meu d’arrels més positives però tan inexactes com les de la majoria de prejudicis: una antiga convicció –ara m’adono que només podia aspirar a ser una esperança– que l’homofòbia no seria mai patrimoni dels qui hem crescut amb les eines adequades per enderrocar-la. Perquè ens han donat les eines adequades per enderrocar-la… no és així?

Evidentment, i en termes generals, les generacions nascudes a partir dels noranta difícilment podrem al·legar que a l’escola se’ns educava en l’homofòbia, el masclisme o el racisme que sí que nodria els discursos "pedagògics" en èpoques precedents i afortunadament obsoletes. Ara bé: què tenen en comú els conceptes esmentats? Què agermana el racisme, l’homofòbia i el masclisme, en realitat? Jo diria que el que els agermana és la diferència, fonamentalment. O, més aviat, la discriminació d’allò que es considera diferent i, de retruc, inferior. Així doncs, com a part d’aquesta generació de "joves", ¿realment podem dir que les hem interioritzat, les eines per combatre la marginalitat i el maltractament dels individus que –sigui per raons de gènere, d’orientació o de raça, entre d’altres– s’aparten de la "norma"? Si les eines s’adquireixen per mitjà de l’observació, algú gosaria afirmar –ni que sigui amb la boca petita– que vivim en un sistema educatiu, professional, social i familiar que enalteix i premia l’heterogeneïtat, la transgressió o la llibertat d’expressió, d’elecció i de pensament? 

Si ens parem a analitzar quines motivacions pot haver-hi darrere de l’atac homòfob de la platja de Barcelona –que se suma a una llista massa nombrosa d’agressions recents de naturalesa similar–, podem acabar fent tres coses: la primera, abandonar l’anàlisi en considerar-la massa dolorosa i incomprensible; la segona, afegir els noms dels agressors al nostre propi i transversal Llibre de les bèsties per, tot seguit, despatxar l’assumpte amb la consciència moderadament tranquil·la; la tercera, revisar en profunditat els mecanismes individuals i col·lectius que fan possible que aquesta forma de crueltat –nascuda a vegades d’una masculinitat, una empatia i una autoestima profundament fràgils– es perpetuï amb la complicitat d’un sistema que encara imposa penalitzacions excessivament indulgents als qui maltracten certs col·lectius perquè poden, perquè volen i perquè –què en pensaria Samuel Johnson?– la violència sol ser el darrer refugi dels covards, dels dèbils i –ras i curt– dels malvats.

Laura Gost és escriptora