Homes en guerra (no dones, homes en guerra)
La Rosa m’envia un missatge angoixat preguntant-me com ens podem mobilitzar en contra del conflicte entre Israel i Palestina. Ho llegeixo i penso que ho hem de fer, tot i que no sé com, i que aquest és el darrer desastre, però qui pensa en Ucraïna, Síria, el Sudan, Birmània, el Kurdistan o Nagorno-Karabakh? El que sí que tinc clar és el motiu que ha portat la Rosa a escriure’m. Ella veu el mateix que jo: senyors en guerra. Homes, no dones. Homes en guerra i homes i dones de totes les edats sofrint-ne les conseqüències.
Fins fa uns anys ho veia i no me n’adonava. Des de petita m’he empassat notícies, pel·lícules, llibres i sèries monopolitzades per homes, i pensava sense pensar gaire que era normal que ni jo ni les altres dones no hi fóssim o hi fóssim com a decoració o complement. Fins i tot em vaig creure la mentida de deixar-me anomenar minoria quan en realitat formo part del 51% de la població mundial. Però des de l’any 2016 pertanyo al col·lectiu #OnSónLesDones i ajudo a recomptar quantes dones formem part dels espais d’opinió dels principals mitjans de comunicació catalans. I des que vaig començar a comptar, de sobte ja no veig el mateix.
Veig homes de Hamàs atacant i segrestant, i homes d’Israel ordenant, envaint, segrestant i atacant encara més fort. Homes enfurits ocupant carrers. Homes amb fusells. Homes amb tancs. Homes llançant bombes. Homes reunits decidint-ho tot encorbatats. Sí, i alguna dona tustant l’esquena als homes que l’acompanyen sense ni una gota de qüestionament sobre què està passant, perquè la majoria de dones que arriben a aquests nivells de responsabilitat saben que o adopten les formes masculines o se les mengen amb patates. Les dones hem comprovat que als fonaments del patriarcat hi ha la força de les hòsties físiques o psicològiques per imposar-se. Les cúpules estan plenes d’homes i, oh casualitat, el món va pel pedregar.
Sota hi ha molts homes decents, escandalitzats i víctimes. I les dones. Perquè la immensa majoria som sota les cúpules. Els accessos ens estan vetats de manera directa o subtil. Però què passaria si manéssim sense fer el copiar/enganxar del model patriarcal tal com va fer la Thatcher? ¿Si per arribar a la cúpula no haguéssim de dissimular que som dones? ¿Si el preu no fos tan alt que fins i tot les dones que eren model es retiren (penso en la Jacinda Ardern, l’ex primera ministra de Nova Zelanda). ¿Si no es pensés que les cures i el pensar en l’altre són de segona categoria o coses de toves, cursis i ingènues? O de tous, cursis i ingenus, perquè també hi ha homes que volen aquest nou model. Manar, tenir càrrecs de responsabilitat, no pot significar que s’imposi aquest model de masculinitat tòxica. Que es premiïn els trets psicòpates de la fredor i l’absència d’empatia.
No sé com aturar les guerres, però tinc clar que actuar igual que sempre és garantia del desastre absolut. I que només per això les dones ens mereixem l’oportunitat de fer-ho diferent.