Llegim a l’ARA, a propòsit de la revelació d’Ana Polo sobre el fet que ara fa deu anys “el seu cap, Quim Morales, la va agredir sexualment”, que “més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54%, han patit assetjament sexual a la feina al llarg de la seva carrera”.
Plena de desconcert i tristesa, haig de dir que tinc molts dubtes sobre el que considerem agressió sexual o comportament inadequat o directament fastigós. Per a mi el piquito d’en Rubiales, l’episodi de l’Errejón (amb la dona que diu que l’ha agredit, i que, seguidament se’n va a casa d’ell) o aquest que ens ocupa, un petó en un pàrquing, que ella fa veure (perquè pensa que li ha de caure bé per tenir feina) que és consentit, no són el que jo consideraria “agressions sexuals”. Tampoc un piropo groller, com asseguraven unes banderoles de l’Ajuntament de Barcelona.
Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades o titllades de putes, perquè si tenien tal programa era degut al fet que s’hi havien posat bé, mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts, també n’hi ha hagut. I molts. A l’entreteniment català no hi ha hagut casos, que jo sàpiga, de dones assetjant subordinades, amb finalitats sexuals, però en llocs molt propers, sí. I per finalitzar. En aquest món de competició i egomania, el més dolorós, segurament, és el setge laboral. I els crits, els insults cap als treballadors (la majoria amb contractes d’obra, precaris) per part de l’estrella de torn, fins a fer-los plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no tenen gènere. Ho han fet homes i dones a homes i dones.
