QUAN VA COMENÇAR Canal 9 jo ja no era un xiquet, era un adolescent de 16 anys que començava a tenir curiositat pel que passava al món i a descobrir el valor de la llengua dels meus pares. És en aquell context que vaig descobrir un rostre i una veu que, en el meu imaginari particular, sempre seran la veu i el rostre de Canal 9: els de Xelo Miralles. Era (i és) una presentadora rossa, de mirada penetrant i amb la dicció melosa pròpia de la Safor. Una conductora d'informatius de tècnica impecable que d'un dia per l'altre va obrar un miracle: convertir una llengua estigmatitzada i arraconada en una llengua televisiva normal.
És difícil d'explicar per què molts valencians, m'atreviria a dir que la majoria, no pensaven que es pogués explicar l'actualitat en valencià (una llengua aspra i de llauradors, no apta per a segons quins usos) amb la naturalitat que ho feia Xelo Miralles. A poc a poc ens vam anar acostumant a sentir les notícies en aquell valencià que, de forma sorprenent, era normatiu i alhora genuí, correcte però no estrany (català, per entendre'ns), de manera que senties molta gent gran dir: això ho deien els meus pares!
Aquest article vol ser un homenatge a tots aquells que van participar en aquella aventura que ha ajudat a construir el País Valencià actual, on ja mai ningú podrà dubtar que el valencià és apte per a qualsevol ús. Podran carregar-se una tele o una ràdio, però hi ha coses que ja no tenen marxa enrere. I això el PP encara no ho ha descobert. Gràcies, Xelo.