Homenatge a Ucraïna

El desembre de 1936 George Orwell va arribar a la Catalunya en guerra contra Franco per lluitar contra el feixisme amb dues armes: l’escriptura i el fusell. La polarització ideològica del moment havia colonitzat tota la societat arreu del món, inclòs el periodisme. Els diaris se situaven en una trinxera, s’escrivia contra l’enemic. Orwell tenia clar en quin bàndol estava i en va deixar un testimoni colpidor al llibre-crònica Homenatge a Catalunya, on tanmateix el que marca la diferència no és aquesta passió partidista -com he dit, això era el normal-, sinó la visió costumista de la guerra, molt realista i crua, sense falsos heroismes: “Les municions eren escasses i de la pitjor qualitat, no teníem cascos metàl·lics, ni baionetes, i amb prou feines revòlvers [...], de bombes de mà ens en tocava una a cada cinc o deu homes, no teníem mapes, ni telescopis, ni periscopis, ni bengales, ni eines, i fins i tot hi havia fusells que tenien el mal costum de disparar-se sols”, escrivia.

Sense agafar el Kalàixnikov i amb les formes del periodisme d’avui, aquests dies veiem i llegim periodistes catalans fent el seu particular homenatge a Ucraïna sobre el terreny, en directe. La Cristina Mas, el Lluís Caelles, el Manel Alías... ens mostren sobretot el patiment de la gent. Com correspon al segle XXI, el seu punt de vista és més pacifista que bel·licista. L’experiència històrica pesa en la nostra consciència col·lectiva i, per tant, també en la dels professionals de la informació. Orwell havia viscut la Primera Guerra Mundial, però no la Segona, no l’hecatombe del nazisme; ni després el no menys mortífer estalinisme. Avui, tot i que el punt de vista editorial de la majoria de mitjans sigui a favor d’ajudar Ucraïna a fer front a l’agressió russa, el relat periodístic en general no contribueix a l’escalada bèl·lica. L’èmfasi es posa en els refugiats, en l’acollida que reben, en el drama de la gent, i sí, també en el compromís heroic en la defensa armada, però reflectit amb una admiració gairebé compassiva: veient civils sense preparació empunyar fusells, més que una identificació bèl·lica es produeix una empatia tràgica que anticipa la seva fragilitat. A l’altre cantó, també genera desassossec veure joveníssims soldats russos aparentment enganyats.

És difícil treure’s Ucraïna del cap. Les imatges de la guerra ens assetgen per totes bandes. El seu drama el vivim de prop. Podríem ser nosaltres. Tots som europeus. Els paral·lelismes del passat, que no deixen de visitar-nos com fantasmes insidiosos, també hi ajuden. Durant el conflicte de 1936-39, els estats democràtics van bloquejar l’enviament d’armes al govern democràtic de la República espanyola, però sí que van venir joves de tot el món, com Orwell, a través de les Brigades Internacionals, un moviment global antifeixista al marge de la política oficial: els que s’hi enrolaven militaven en el comunisme, l’anarquisme, el socialisme. Ara és al revés, els enviem armes però no soldats. Esclar: els joves d’avui no volen la guerra, volen la pau. I, tanmateix, la guerra és ben real, i no acabarà bé. Una guerra sempre acaba malament.

L’altre fantasma del passat que ens visita és el de Hitler i la seva política d’odi, el seu aparell infame de propaganda, el seu miratge de grandesa patriòtica, l’obnubilació del poble alemany. Tot això ens remet inevitablement a Putin. ¿El seguiran els russos en aquesta escalada irracional? ¿O aquest salt en el buit a Ucraïna, posant-se Occident en contra i incomodant els seus aliats a priori, serà el principi del seu final? I si arriba el moment que es veu acorralat, sigui perquè no se’n surt militarment, pel càstig econòmic o perquè la població o els col·legues oligarques no el segueixen, ¿cometrà Putin la temeritat de pitjar el botó nuclear? Tant de bo no ens porti a veure com el nostre homenatge a Ucraïna esdevé un trist cant del cigne de la humanitat.