Homenatge a José Luis López Bulla

Voltaire no la va encertar quan va assegurar que el segle XVIII seria “la tomba del fanatisme”. Els segles van passant i comencen a mirar la Il·lustració amb malenconia. La meva edició de La pau perpètua de Kant està impresa a Madrid... el 1933.

“No conec cap guerra en nom del dubte”, escriu al Facebook el meu admirat José Luis López Bulla. Li replico: “¿Però és possible construir res de consistent sobre el dubte?” Avui vull parlar d’aquest home i aviat entendreu per què, encara que sobren motius per parlar-ne, especialment ara, que ens ha agafat per considerar-nos moralment superiors als protagonistes de la Transició.

El fons escèptic de López Bulla ve de lluny: del seu pare adoptiu, el mestre confiter Ferino Illa, que era amic de Fernando de los Ríos i d’Ángel Pestaña i lector de Corpus Barga i Blasco Ibáñez. Ferino acostumava a respondre als seus interrogants infantils amb un reiterat “depèn”, fins que, cansat de tebieses, li va demanar claredat: “O sí o no!” “Escolta -li va respondre Ferino-, només tinc un cap i no vull que me’l tallin”. Hi era present l’oncle Gaspar, que era rector d’un barri de Santa Fe. “Mestre -li va etzibar-, d’això se’n diu relativisme”. “Mira, Gasparito -li va contestar el confiter-, vosaltres heu empès la gent a barallar-se per si l’aigua beneïda és HO o DéuO. I encara no heu après que en nom del dubte mai s’ha muntat cap merder”.

Ferino té una estàtua a Santa Fe que el celebra com l’inventor d’una de les delícies gastronòmiques d’Andalusia, “ el pionono ”. El va anomenar així en homenatge al papa Pius IX per haver proclamat el dogma de la Immaculada Concepció. Em sembla que el confiter era d’un escepticisme complex, cosa que no em sorprèn, perquè potser encara no hem demostrat que hi hagi veritats eternes, però jo no m’he trobat mai amb un escèptic integral.

A les seves memòries, Cuando hice las maletas, López Bulla ens informa que va arribar a Barcelona la nit del 4 d’agost de 1965, decidit a trobar a Mataró el que no li donava Granada, la promesa d’un futur. En baixar d’aquell tren mític, el Sevillano, es va jurar a si mateix, mentre es treia del damunt la carbonissa i es temptejava els ossos desarticulats, que aquella terra que trepitjava era la seva terra. Es va adonar de fins a quin punt ho era mentre era a la presó de Sòria, perquè enyorava més la platja de Sant Simó que Sierra Nevada. Havia deixat enrere una terra bellíssima, però que vivia sumida en un prolongat tedi històric. L’home té dues arrels, la dels seus orígens i la de les seves aspiracions.

Tot era diferent a Catalunya. Els treballadors semblaven vestir de diumenge tota la setmana i molts fins i tot portaven sabates, un calçat reservat a Santa Fe per al metge, el practicant, el secretari de l’Ajuntament, els apotecaris i el representant de l’Ocaso... Gairebé no es veien dones portant dol. La gent es mirava diferent, sense escodrinyar-se i, sobretot, sense jutjar-se. Es va adonar que no s’hi podia sentir com un foraster perquè ningú el mirava com a foraster. Es va sorprendre també de com caminaven. Semblava que es dirigien a algun lloc concret, mentre que “a Santa Fe no s’anava enlloc: sempre s’estava en el mateix espai diminut”. Aquells primers dies a Mataró es va dedicar a “veure, olorar i tocar tot el que pogués”, perquè “és de suposar que la construcció de noves arrels ha de començar per una contínua mirada de tot el que t’envolta”. La primera nit alguna cosa el va temptar de tornar al poble. Però Ferino feia temps que havia mort i la llum del nou dia va arribar amb promeses intactes. Set anys després, dirigia la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Llegint-lo, em fa l’efecte que a López Bulla li passa com a Pierre Bayle, que sap moltes coses per ser escèptic i poques per ser dogmàtic.

Acabarem amb l’oncle Gaspar, el rector, que “era una mica putañero ”, tot i ser navarrès i “carlistón ”. Era, ressalta López Bulla, “un putañero reconegut”. “A l’estiu es deixava créixer la tonsura i anava a alleujar-se a Màlaga”, diu. El cardenal, Don Balbino Santos Rivera, que era company seu de seminari, l’hi va retreure: “M’han dit que visites cases poc recomanables”. Gaspar li va respondre, impertèrrit: “Balbino, prou d’aquest color. O diré que tu mai vas entendre el misteri de la Santíssima Trinitat”. I així es va quedar la cosa...

...o potser no, perquè, quan va morir l’oncle Gaspar, més d’una vella assegurava que feia miracles.

Potser l’antídot contra l’esterilitat de l’escepticisme i la intransigència del fanatisme és la ironia.