La ciència avança a passos de gegant. Sense donar temps al moviment animalista perquè es posi a defensar el dret que té tot quadrúpede a fer les seves necessitats on més li convingui, veterinaris, neuròlegs i biòlegs s’han unit en un projecte de recerca el propòsit del qual és el disseny i aplicació de sistemes per aconseguir que les vaques orinin en llocs preparats a tal efecte.The Economist (“How to toilet-train your cow”, 18 de setembre del 2021) ofereix una breu ressenya d’un programa d’investigació que s’estén d’Alemanya a Nova Zelanda. No es tracta d’una frivolitat: el programa s’emmarca en l’esforç per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, perquè la urea que conté l’orina es descompon i genera òxid de nitrogen (N O). Aquest gas té propietats mèdiques: es va utilitzar com a anestèsic dental durant un temps, moment en què va adquirir el nom de “gas del riure” per l’efecte hilarant que provoca en el pacient. També té propietats recreatives: recentment s’ha posat de moda com a ingredient dels botellons, on pot reemplaçar amb avantatge la ginebra de garrafa. Però l’N O és també un poderós enemic de la capa d’ozó, i la seva llarga permanència en l’atmosfera el converteix en un component rellevant dels gasos d’efecte hivernacle: a la Unió Europea s’estima que el 70% de les emissions d’òxid de nitrogen provenen de l’agricultura. Un tractament químic de l’orina elimina l’N O, però només és eficient en grans volums: d’aquí l’interès d’educar les vaques.
Com sap qualsevol pare, ensinistrar un nen en aquesta elemental higiene és un procés complex, ja que exigeix una certa consciència de la interacció entre el cervell i l’organisme, i també laboriós; tant, que un pensaria que l’aprenentatge està fora de l’abast d’una vaca. Això no és així, perquè la vaca està dotada d’intel·ligència, que oculta a l’observador casual darrere d’una expressió habitualment inescrutable. Els resultats dels experiments han estat força prometedors: en un experiment, 11 de cada 16 vaques van superar l’aprenentatge i van orinar el 77% de les vegades en la latrina preparada a tal efecte. Els investigadors conclouen que el grau d’èxit amb les vedelles és aproximadament igual que amb els nens, i superior al que s’obté amb nadons. La grandària de la mostra de nens i nadons no és coneguda.
És, doncs, possible ensenyar a les vaques a contribuir a mitigar el problema del canvi climàtic. De què s’han valgut els nostres investigadors en els seus experiments? De la resposta a incentius: les vaques que complien l’objectiu rebien un premi; si no el complien, rebien una dutxa freda. Entre nosaltres, els incentius són un instrument bàsic de l’enginyeria social, i un objecte d’estudi central de l’economia: obsequiem amb un caramel els que es vacunen, les multes redueixen la freqüència de moltes infraccions, discutim els efectes d’un augment del salari sobre l’ocupació... Tot això suggereix que els incentius haurien de ser un instrument eficaç per estimular l’estalvi energètic o estendre el reciclatge. Malauradament, un cop d’ull als nostres parcs, boscos i platges ens fa dubtar que l’eficàcia d’aquests incentius sigui gaire gran, almenys de moment.
No podem fer-hi més? Esclar que sí. En realitat, la resposta a incentius correspon a aquella part de la raó que l’home comparteix amb els animals. Qui aixeca el peu de l’accelerador per evitar la multa no es distingeix del gos que s’aixeca sobre les potes posteriors per rebre una galeta. L’home vol evitar la multa i tria un mitjà per evitar-la; el gos vol la galeta i tria un procediment per aconseguir-la. No es pot arribar més lluny amb un animal: no es pot explicar a la vaca en què consisteix el canvi climàtic.
Però a un home sí. Si a la carretera tria mitjans, en la tranquil·litat de casa pot triar fins: pot decidir que per contribuir a no escalfar més el planeta potser val la pena anar amb autobús al despatx, o menjar menys carn. Si decideix el contrari és responsable de les conseqüències de la seva decisió. Per desgràcia, la nostra societat no estimula aquesta mena de reflexions. Potser val la pena que ens preguntem per què, en societats avançades, inundades d’informació, més preparades que mai, resulta que la nostra contribució a mitigar el problema del canvi climàtic és molt menor que la de les vaques.
Alfredo Pastor és professor emèrit de l'IESE.
