Un home lliure
Temps era temps, el dimarts era un dia màgic. A primera hora del matí, posàvem la ràdio amb l'esperança que no fallés a la cita ineludible, i així va ser que gràcies a l'Antoni Bassas i als seus esplèndids escuders Pere Portabella i Lluís Foix, la veu inconfusible i gastada de Francesc Sanuy s'elevava amb tota la seva potència per començar un d'aquells meravellosos circumloquis, ple de parèntesis, sorpreses i acotacions al marge, que van ser de fet l'única medecina efectiva que ens podíem autorecetar per sobreviure a les tenebres de l'aznarisme. Després va passar el que ja sap tothom i és profecia, i aquella tertúlia se la va endur el vent polític i financer de l'època. La veu de Sanuy ha estat deliberadament silenciada, fins al punt que ja només el poden gaudir amb regularitat els amics que no falten mai al petit reservat del Restaurant Lázaro, al carrer Aribau, on encara se'l sent de fons, com una banda sonora nostàlgica, acompanyat de la prodigiosa amanida de llenties de la Fina.
El cert és que les aparicions públiques de Sanuy són cada vegada més remotes, i per això molts vam tenir una alegria majúscula quan el vam veure reaparèixer en plena forma fa molt pocs dies, a Catalunya Ràdio, ni més ni menys que presentant… un llibre! Vaig deixar-ho tot, a l'assalt de la llibreria més propera, i vaig arribar a casa amb el meu trofeu: Capitalisme Cibeles , editat per La Magrana, que vaig devorar literalment amb la boca oberta. És un recull d'articles colossals que té com a tema central l'especialitat de la casa: tots els secrets, corrupteles i vergonyes de l'entramat polític i financer de Madrid, amb les nostres inquietants derivades locals. Però és també una reflexió sobre la decadència profunda del capitalisme i d'aquest sistema que vol fer-nos creure que promou el mercat lliure quan en realitat l'únic que pretén és, com diu ell, socialitzar les pèrdues. El bon lector caldrà que es prengui un bona til·la abans de llegir-lo perquè fa venir calfreds comprovar com Sanuy ja ens havia advertit, abans que ningú, de la porqueria de Bankia, de l'enredada dels peatges o de la mentida de les escoles de negocis, per no dir res de totes les connexions inquietants a la llotja del Bernabéu.
Aclaparat per tanta saviesa periodística de l'home que abans de posar un peu a terra ja s'ha llegit tota la premsa internacional del dia, i que és capaç d'elevar fins a cotes sublims l'art de relacionar fets aparentment inconnexos, em va agafar un atac d'enyorança: com és possible que ja no el puguem sentir els dimarts? L'enyor va deixar pas a l'empipament, perquè el silenci de Sanuy és el símptoma inequívoc que aquest país necessita encara la seva particular primavera: alguna cosa greu ens està passant si ens podem permetre el luxe de prescindir de la seva intel·ligència. Però el mal humor es va transformar finalment en felicitat en veure el seu llibre sobre la taula i comprovar que no es dóna per vençut, que els vells roquers no moren mai: torna Sanuy, ni que sigui en forma de lletra impresa. El millor tertulià que ha escoltat mai aquest país té l'estranya virtut de ser un home lliure. No se'l perdin.
