Home de lletres, home d’estat

Crec que una vegada vaig llegir que a l’enterrament de Victor Hugo hi van assistir dos milions de persones. Això ens dona una idea de la repercussió popular que tenien els llibres d’alguns escriptors del segle XIX. Hugo n’és l’exemple més gran, potser en companyia de Tolstoi.

Victor Hugo converteix l’home de lletres en home d’estat, amb un poder que avui ens resulta inimaginable. En el seu cas, a més, aquest poder es desenvolupa més enllà de les seves pròpies contradiccions i fins i tot es diria que requereix aquestes contradiccions per consolidar-se: conservador i liberal, representant de l’ordre i rebel, burgès consagrat i exiliat, tradicionalista i transgressor. Hugo va necessitar encarnar totes aquestes facetes per construir el seu personatge, i ho va fer amb indubtable habilitat. Va necessitar també, esclar, escriure Nostra Senyora de París i Els miserables enmig de desenes d’obres. I va necessitar estrenar Hernani, el drama romàntic per excel·lència, que també es va transformar, com moltes coses en Hugo, en qüestió d’estat. Vaig llegir en el seu moment les dues novel·les més populars de l’escriptor francès. És difícil que torni a llegir-les, encara que d’Els miserables periòdicament ens n’arriben notícies a través de pel·lícules i musicals. Prefereixo una altra novel·la, Els treballadors de la mar, que té una força impressionant i expressa bé el tarannà d’Hugo. No obstant això, la meva principal experiència amb la seva obra va ser la lectura d’un poema llarguíssim, desmesurat i pràcticament desconegut titulat Déu. No recordo gaire bé per què em vaig obstinar a llegir aquest text que prometia ser de difícil digestió. En ell, Hugo buscava traçar, ni més ni menys, que una panoràmica de la idea de Déu en les cultures del món. Ho aconseguia només en una petita part. Però sí que recordo que, amb freqüència, entre la gran massa textual, sorgien joies literàries d’envergadura. Aquests moments eren apassionats, espiritualment veraços, plens de cerca i sinceritat. El gran Victor Hugo, en aquests passatges, abandonava la representació teatral i era un més, un ésser perplex davant d’allò desconegut.