L’home fort que parla clar

L’orografia de cert indret de la costa italiana no permet de sintonitzar amb nitidesa Rai 3, el canal cultural de la ràdio pública. Les elaborades disquisicions dels locutors són interferides constantment per l’emissora local de música lleugera saturada de reggaeton. Sembla ben bé com si s’estigués consumant el funest futur dibuixat per Giacomo Papi a Il censimento dei radical chic (Feltrinelli). En aquesta distopia / pamflet, una Itàlia dirigida políticament per un sòsia de l’infaust Matteo Salvini s’inclina cap a la vulgaritat i prohibeix la manifestació pública d’idees sofisticades. La novel·la denuncia la degradació del discurs polític itàlic iniciada amb el monopoli berlusconià dels mitjans de comunicació.

L’escena inicial ho deixa ben clar: un professor universitari és assassinat per una turba anònima després d’haver citat Spinoza en un talk show. Es tracta d’un home íntegre i de principis que viu modestament, res a veure amb els “ radical chic ”, versió italiana dels “ bobos ” francesos o de l’esquerra divina catalana, en definitiva de la burgesia que es pot permetre ser d’esquerres, com venia a dir Ennio Flaiano. Una caricatura per desacreditar per exemple aquells que des dels barris benestants sermonegen sobre com és d’enriquidora la diversitat social.

Certament, tenir bones idees i defensar-les és molt fàcil, perquè són només idees. Igualment, dir les paraules correctes quan toca és senzill, el que costa són els actes concomitants.

Els governs de l’així anomenada “esquerra progressista” són objecte d’aquest retret. Alguns, com recentment Javier Marías a la seva columna dominical i Xavier Roig en aquestes pàgines, denuncien que filin tan prim amb el llenguatge inclusiu. Posen el dit a la nafra de les polítiques culturals simbòliques progressistes, les que van caracteritzar ja el govern de Rodríguez Zapatero. Però això no crec que equivalgui a una impugnació de les polítiques de progrés, les quals no són òbviament la pelleringa intel·lectual a què se les vol reduir.

Tanmateix, aquesta simplificada crítica política és poca cosa si la comparem amb l’habilitat dels líders del populisme xenòfob nacionalista per imposar-se en el guirigall col·lectiu i així tenir l’opinió pública permanentment mobilitzada. Es tracta sovint d’homes amb una presència física notable, com el líder rus o el genet de la ultradreta espanyola, i amb una facultat comunicativa majúscula. Homes forts i determinats, de verb fàcil i comprensible, sense refinaments ni sofisticacions.

Són els influencers que decideixen els termes de la conversa política i que semblen immunes a les crítiques que reben per part dels intel·lectuals. Salvini campa imperial malgrat els centenars d’articles en contra d’ell a les pàgines d’opinió de La Repubblica i el Corriere della Sera. Basa el seu poder en la facultat de transformar totes les “mencions” en eco públic fins a aconseguir infiltrar-se en les consciències. Ell i els altres populistes d’ultradreta són el cavall troià que la democràcia s’ha trobat al ventre; els que la duen a la seva autodestrucció. Reneguen del principi d’igualtat i volen bescanviar l’autoritat per l’autoritarisme.

És perfectament legítim i necessari reprendre els polítics progressistes pels seus presumptes excessos en el control lingüístic i la seva timidesa a l’hora de fer modificacions socials. Hi ha, però, molts més motius, al meu parer, per aguditzar l’atenció quan s’albira el retorn del feixisme, visible encara en les cicatrius històriques de les famílies europees. Els homes forts que parlen clar i que es venen a còpia d’aparentar sinceritat no volen que els imposin neologismes ideològics, perquè saben que si es parla com s’ha parlat sempre es té un avantatge sobre els que no tenen prou força per fer valer les seves paraules.

Les contribucions serenes -i, per tant, complexes- al debat públic, que s’esmunyen de les polèmiques i prefereixen el fair play argumental, han de ser conscients de la seva insignificança política. Els homes forts les silencien amb un gest displicent; i prossegueixen la seva acció de govern escapçant drets, insuflant la por al cor de les persones i imposant una parla sense matisos. Encara no ha passat, però pot passar. I si passés els i les adeptes a la llibertat haurien de tornar a les catacumbes.

Diuen que exagero. Prego perquè tinguin raó.