Un home desapareix / El capvespre dels herois
Un home desapareix
Sheldon Adelson volava pel Baix Llobregat en helicòpter. Ara fa sis anys, mirava els camps de carxofes on pensava construir el seu parc temàtic de casinos i hotels amb la complicitat d’un govern entregat i, de cop i volta, en un moment de la passejada a vol d’ocell per l’Eurovegas que tenia al cap, la seva dona va assenyalar una finca moderna, blanca, magnífica, nova de trinca. “Vull que me la compris”, li va dir. No va poder ser. Pots tenir un imperi a Macau, un altre a Signapur, ja pots sortir al capdamunt de la llista Forbes dels homes més rics del món, però aquell casalot tenia uns amos que, en aquell moment, no la pensaven vendre. La senyora Adelson s’havia encaterinat de la casa de Víctor Valdés, el millor porter de la història del Barça -amb permís de Ramallets-. Valdés va deixar el futbol aquest estiu quan va adonar-se que, segurament, el futbol ja l’havia deixat a ell. De fet, des que el maig del 2013 va anunciar que abandonaria el Barça, la seva trajectòria esportiva ha anat de mal borràs. Una lesió greu, equips que no han complert la seva paraula, pocs partits jugats i alguna cantada -tan monumental com injusta- que li serveix, encara ara, per sortir als programes de pífies de Cap d’Any. Aquesta setmana, Valdés ha tornat a ser notícia. Amb ganes de ser-ho per última vegada. Ha tancat els seus comptes a totes les xarxes socials, ha dit “gràcies per tot” als milions de seguidors i s’ha fet fonedís. Hi té tot el dret i és un comportament que segueix tota la lògica del seu tarannà. Fa uns anys, en una entrevista, ja havia advertit: “Un dia s’apagarà el llum i, quan això passi, serà molt difícil que em trobin”. Mai va voler ser porter i va ser el millor. Mai li va agradar la fama i la va tenir tota. Ara que pot, hi renuncia. Insòlit però conseqüent en un home que, per damunt de tot, es posava els guants per defensar el seu orgull.
El capvespre dels herois
En una societat on, qui més qui menys, la gent vol tenir més seguidors a Twitter i més amics a Facebook, l’aturada social de Valdés causa sorpresa. En un món on la sobretaula de Nadal es converteix en un passar el dit per les fotos d’Instagram, aquest mutis de Valdés ha trencat esquemes. De la mort a les xarxes se n’ha parlat molt. El suïcidi digital, en canvi, ens agafa a contrapeu. En realitat, no li hauria calgut ni acomiadar-se. Tocant el dos sense fer soroll n’hi hauria hagut prou. Però Valdés ha triat la foto d’un capvespre i un camí cap al punt de fuga com una doble metàfora que subratlla el seu discurs. “Gràcies per tot”, ha afegit. Això no li ha estalviat crítiques, que han estat una constant en la seva carrera, com els passa a molts a qui no es perdona que a tothora masteguin xiclet. Alguns culers, en la seva dèria del got mig buit, han aprofitat la seva desaparició social per tornar-li a retreure actituds i dir-ne penjaments. Que si ens va deixar penjats, que si no es va voler acomiadar de l’afició, que si no va ser a l’Estadi el dia que els seus companys es jugaven la Lliga contra l’Atlètic a l’últim partit... Tan sa com seria deixar-nos d’històries i recordar dotze anys d’aturades impossibles, l’heroi de París que va frustrar tres ocasions mastegades de Thierry Henry, el porter que va fer sortir de polleguera Cristiano a Roma... Quan faci 25 anys de les tres Champions que va guanyar, i es facin especials de televisió i homenatges en un Camp Nou remodelat, ¿Valdés tampoc hi voldrà ser? ¿No el veurem mai jugant amb els Barça Legends -que és la manera cool d’anomenar els veterans que s’emporten una pasta per tornar a dur la samarreta blaugrana-? Pel tarannà de Valdés, diferent del primer a l’últim minut, pot ser que, efectivament, mai més no li veiem el pèl. “Gràcies per tot”, en tot cas, l’hi hauríem de dir nosaltres a ell, encara que no ho vulgui sentir.
