Ahir es commemorava l’aniversari de l’alliberament d'Auschwitz, a Polònia (i, tot i que va ser l’Exèrcit Roig qui va obrir les portes d’aquest camp, Vladímir Putin tampoc hi ha estat convidat aquest any). Cap període de la història del món em commou tant com el convuls segle XX, en què la pràctica del dolor amb finalitats morals està perfectíssimament organitzada. El pinochetisme, el nazisme, el franquisme o l’estalinisme tenen en comú aquesta eficàcia de la tortura. Els soldats russos o americans que van alliberar els diferents camps (les imatges, que ja n’hi ha, són esborronadores) es mostren aclaparats, colpits, davant d’aquells cadàvers vivents. S’escapa de la seva comprensió.
Em pregunto, i em sembla que hi tinc una resposta honesta, què passaria avui si descobríssim, en algun lloc del món (remot o no), que hi ha un camp on els presoners (d’una ètnia, religió, sexualitat, afinitat política o tarannà concrets) han estat torturats de la mateixa manera: se’ls ha obligat a treballar, a morir de fam o a anar a la cambra de gas, s’ha experimentat amb els seus cossos, se’ls ha disparat a canvi d’un permís de cap de setmana. Se’ls ha torturat, en definitiva, refinadament. ¿Ens escandalitzaríem massa si de cop sortís a la llum que en algunes presons del món això ha passat o passa? Diria que no. Diria que l’escàndol –unànime– que provoca l’Holocaust es deu al fet que el van fer uns altres fa molt de temps, aliens a nosaltres, però europeus –civilitzats, tanmateix– com nosaltres. La prova de la unanimitat que provoca l’Holocaust és que els feixistes no el minimitzen: el neguen. Ara, però, els espectadors, els crítics, som nosaltres. I nosaltres, davant l’eficàcia del mal, ens mostrem indiferents, balbs. No donem l'abast.
