Hollywood és Catalunya

A la vida, i al més enllà, tot costa molt. És caríssim! Sobretot el plat de moixernons amb ceba tendra i encenalls d’esperança. Per això, hem tardat 93 anys que es faci realitat un somni. El va tenir un home que servia el futur president Francesc Macià: Josep Carner-Ribalta. L’agost de 1931 torna a Catalunya des dels Estats Units per crear “Un Hollywood a Catalunya”. No se’n va sortir, però un altre president, Carles Puigdemont, sí.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No hi cap guió que superi la història de Catalunya. És un guió en temps real. I vivim en un muntatge en paral·lel continu. Ho vam veure dijous passat, però ho veiem en 3D i Dolby Surround des de fa anys. Catalunya és ja un nou gènere audiovisual. És d'una innovació total. Som una start-up. Catalunya és també un videojoc. No som una nació: som una gamificació. Puigdemont (i no només ell) és un prime time, un contingut 360, un ésser transmèdia. Un personatge en un fora de camp permanent. Això és Hollywood, xiquets.

Cargando
No hay anuncios

Clar, per què serveix tot això, es pregunten els espectadors de crispetes antagòniques, avinagrades o ensucrades. Que s’acabi la pel·li ja diuen uns, que no s’acabi mai diuen els altres. I suma-hi els que no els agraden les pel·lis, els que malgrat tenir ulls sempre duen ulleres d’ombra o un lluç vivint a la cara. Ja hem dit que tot és complex i caríssim. Però si fem servir els sil·logismes del Barri Sèsam de la realitat hi ha manta coses d’oferta: si tot això no té importància, per què se li dona tanta importància, especialment els que no li haurien de donar importància? Ei, és una pregunta. Més.

Si Puigdemont ha tingut “un comportament impropi”, quin comportament té l'estat espanyol? Amb els catalans, amb la Generalitat, amb els Mossos... I quin era el comportament de diputats dins l’hemicicle, durant el ple d’investidura, mentint sobre la llengua catalana, la immigració, el país... Tot! Hem de tenir por els ciutadans del comportament no policial, no professional i només polític de caps de Mossos en una roda de premsa? Por, xiquets, por. Què malmet més les institucions, el país? ¿No el destrossa l’Estatut votat i no respectat? Hostiar la gent per votar? El 155? ¿L’estat nacional-judicial perseguint papallones fins i tot per sobrevolar cel català? Podríem seguir en aquesta nació serialització que som. That’s all folks, deien al final dels dibuixos. Això s’acaba... o no.

Cargando
No hay anuncios

Catalunya ja té el 133è president de la Generalitat: Salvador Illa Roca. Des de 1359 amb Berenguer de Cruïlles tenim president. Però hi som des d'abans: creant el nostre Xoc-Joc de trons universal i lliure amb el naixement de la Confederació que avui se’ns nega. I després amb la sabata i l’espardenya com a espasa i escut. No hi ha país que tingui un guió existencial com aquest. Existim abans de Hollywood, dels Estats Units. Quan el periodista rus Ilya Ehrenburg va viatjar a Hollywood el 1931 el va batejar com a “fàbrica de somnis”. A Carner-Ribalta, el “somni” català de 1931 el va dur a l’exili als Estats Units, on està enterrat. De Companys a Puigdemont, ideològicament i temporalment llunyans; ara bé… els dos perseguits. Per catalans, no ho oblidin.

Se’ns nega el que som, per això som. Ara no som un estat. Tampoc som una nació. Només podem ser una explicació per tornar a ser nació, estat. No es pot ja treballar per al present. Només es pot treballar per a persones que ens obliguen a mirar avall: els nens. Ells i només ells són el futur, el somni. A ells els ho hem d’explicar tot. Per això no volen que expliquem. Expliquem, expliquem, expliquem. El Procés, com Hollywood, no és fer un somni real, és fer de la realitat el somni. Aquesta història té un inici: els nens-protagonistes només néixer ja pregunten: què passa aquí? Així comença, de nou, tot.