L'afer del president francès François Hollande amb l'actriu i productora Julie Gayet ha fet córrer rius de tinta en els últims dies sobre la relació entre la vida pública i la privada i sobre si un mandatari del seu nivell pot mantenir esferes de privadesa que puguin posar en perill la seva seguretat com a president.
També s'ha comentat que França és un país en el qual la conducta privada no posa en qüestió les figures públiques, a diferència d'altres països com els Estats Units. Als EUA les virtuts privades es capitalitzen en virtuts públiques i els que, des d'una posició de poder, han mantingut una relació no legitimada socialment s'han vist obligats a demanar perdó o a dimitir. Els casos de Schwarzenegger i Bill Clinton i la seva apesarada petició de perdó en són una mostra. Enfront d'aquests, Hollande es va limitar a dir que es tractava d'un assumpte privat molt dolorós, que donaria una resposta abans de viatjar als EUA al febrer i, més recentment, que ell i Trierweiler donen la seva relació per acabada.
Tanmateix, poca cosa o quasi res s'ha comentat sobre Valérie Trierweiler, més enllà d'informar-nos puntualment de la seva hospitalització a causa d'un "atac de tristesa", de l'ansietat o de la necessitat de descans, que van ser els motius exposats per explicar el seu ingrés hospitalari, i d'informar que un cop comunicada la finalització de la relació viatjaria a l'Índia ja com a "ciutadana corrent".
Si bé tot aquest esdeveniment té una clara lectura en clau de gènere, aquí ens volem centrar en l'hospitalització de Trierweiler. Des de postures postfeministes s'ha evidenciat l'ambivalència de la figura de la dona contemporània, que, fins i tot quan és professional, independent i altament qualificada, continua subjecta per uns fils més o menys invisibles a significats tradicionals de la feminitat. Aquests significats associen les dones amb l'emotivitat, la fragilitat i la vulnerabilitat. La qualificació i la independència econòmica haurien d'empoderar les dones, però, tanmateix, descobrim amb sorpresa la seva vulnerabilitat. Això passa perquè moltes dones estem atrapades en significats contradictoris dels gèneres, significats que impregnen la nostra identitat i les relacions entre els gèneres.
Aquesta posició en què conflueixen significats contradictoris pot desembocar en una crisi personal, i Trierweiler n'és un bon exemple. És una dona independent, forta, professional, bonica i, fins i tot, seguint els cànons tradicionals, és més jove que el seu company. Però davant la infidelitat d'ell i la seva exposició a l'opinió pública sembla ensorrar-se fins al punt d'haver de ser hospitalitzada. La seva reacció individual, com a dona en una posició contradictòria, serà interpretada i enjudiciada per tercers sigui quina sigui aquesta reacció. Les dones som objecte de més situacions de violència estructural que no pas els homes a causa de la nostra situació de vulnerabilitat en un entorn que ens jutja contínuament.
Trierweiler ens ha mostrat com en les societats occidentals, on aparentment s'han aconseguit formes més igualitàries de relació entre els gèneres, moltes dones continuen mantenint una posició de subordinació respecte a un ordre masculí que defineix i controla tant les emocions dels homes com les de les dones. En la situació inversa l'escenari hauria estat ben diferent: és improbable que Hollande hagués hagut de ser hospitalitzat. Com a home, i home públic, no pot mostrar les seves emocions. Per la seva posició de poder se n'espera capacitat de controlar les emocions i ho ha mostrat en les últimes aparicions públiques. De fet, algun comentarista ha evidenciat aquesta associació per qüestionar fins a quin punt un home que no pot governar les seves pulsions pot governar un país. Però fins i tot si Hollande s'hagués deixat aclaparar per l'emoció, la premsa segurament no s'hauria fet ressò d'aquesta debilitat social que consisteix a situar l'emoció per sobre de la raó. L'assumpte probablement s'hauria solucionat en privat i només els implicats haurien sabut el preu personal i professional que haurien hagut de pagar.
El que ha passat, en canvi, mostra la subjecció de les dones a cànons estereotipats i tradicionals que, alhora que els permeten mostrar les emocions, les situen en una posició de vulnerabilitat perquè el patró amb el qual es jutgen aquestes emocions continua sent un patró masculí i perquè continuen exposades al judici públic en clau de gènere. Aquests cànons, per incomprensible que sembli i per superats que es creguin, encara són presents fins i tot en les societats avançades.