Com Holanda

Un molt conegut -i molt fàcil d'endevinar- polític català enretirat de la primera línia contestava a la pregunta de com hauria de ser un hipotètic estat independent català només amb aquestes dues paraules: com Holanda. No fa falta dir res més. Diria que era la seva manera de subratllar unes quantes coses. La primera, que la qüestió catalana, a hores d'ara, no és discutir com ha de ser aquest hipotètic nou estat, sinó com arribar-hi. La segona, que no ens toca fer invents ni dissenyar un estat absolutament inèdit i insòlit, diferent de tots els altres, sinó precisament tenir un estat com els altres i especialment com els altres que funcionen. La tercera, que del que es tracta és de tenir, si els catalans ho volen, un estat que permeti l'alternança de projectes polítics diversos dintre del ventall democràtic. Efectivament, no hem de fer un estat liberal, socialdemòcrata o socialcristià, sinó un estat obert on puguin governar i aplicar els seus programes prou diferents partits d'un ampli ventall, dins de les regles del joc democràtic. Com Holanda, doncs. I afegia el mateix polític: i si Holanda és massa gran, com Dinamarca.

He recordat aquesta resposta quan ara fa uns dies el president espanyol i el portaveu del socialisme català van dir que a Europa els països petits no pinten res. Jo no sé si pinten o no pinten, però sí que sé que avui, a Europa, els països petits són els que encapçalen tots els rànquings de benestar, de netedat democràtica, d'eficàcia en la governança. I els encapçalen precisament per la seva mida.

Ho va teoritzar molt bé Josep Maria Colomer en el llibre Grans imperis, petites nacions . En el món del segle XIX, amb mercats nacionals tancats o protegits, era bo que un estat fos gran perquè tenia un mercat interior més ampli. Però en el segle XXI, quan els mercats són oberts i quan els espais internacionals s'organitzen a través d'aquesta mena de nous grans imperis que són els mercats comuns, com la Unió Europea, són els països petits i mitjans els que tenen avantatges. Holanda està a prop dels disset milions d'habitants, i, per tant, tot i ser més gran que Catalunya, segons els criteris de Rajoy o Lucena, és un país petit. Dinamarca és encara més petit, com Noruega o Finlàndia. O Irlanda, Àustria o Suïssa. No sé si aquests països pesen poc o molt, al món o a Europa. Però funcionen força bé.

El model d'èxit en el segle XXI pot ser un país petit, amb una cohesió social forta, amb una mida que permeti sistemes de democràcia participativa més directes, amb una certa cohesió cultural dins de la diversitat interior que avui té tot el món occidental. Aquests són, en efecte, factors que ajuden a la bona governança, a la transparència i a l'existència de la xarxa social i civil participativa que fa els països millors i més competitius. Certament, això necessita un complement: l'obertura al món, l'accés a altres mercats, la pertinença d'una manera o altra a espais econòmics més grans. Països petits, però oberts. En aquest sentit, pot ser que a Catalunya li anés millor econòmicament ser part d'Espanya en la dinàmica del segle XIX, perquè el proteccionisme de l'estat li permetia accedir en millors condicions a tot el mercat espanyol. Fins i tot algú va dir que a Catalunya li sortia a compte -en aquella lògica- el dèficit fiscal, perquè el compensava amb el superàvit comercial. És a dir, sortia a compte pagar impostos que no tornaven perquè això permetia vendre a Espanya en millors condicions. Avui això no passa. Avui t'has de guanyar tots els mercats, no en tens cap de captiu. Hi ha qui es pregunta si estar fora d'Espanya ens anirà bé. És discutible. Però ara mateix estar a dins no ens hi va gaire, de bé.

Una última observació. Diuen Rajoy i Lucena que els països petits tenen poca veu a Europa. Potser sí. Però poca o molta, és la seva veu. És a dir, una veu que parla en nom de la seva identitat, de la seva cultura, dels seus interessos i necessitats. Espanya té probablement més veu que aquests països petits. Però ¿parla a la Unió Europea en nom de la cultura, de la identitat, de la llengua, dels interessos, de les necessitats dels catalans? Em sembla que val més parlar amb una veu pròpia, encara que sigui petita, que no pas amb una veu aliena, encara que sigui forta. Com Holanda, vaja. O com Dinamarca, si Holanda ens sembla massa gran.