A les PAU, proves d’accés a la universitat, hi havia una pregunta que consistia en saber redactar "un correu electrònic «formal» per reclamar a un «lloc web conegut» que una comanda que has fet per internet no t'ha arribat o que alguns productes han arribat en mal estat".
Em sembla fantàstic, saber fer això, és molt pràctic, sí, però no em sembla una prova d’accés a la universitat. Quan estudiava vuitè de bàsica, els mestres ens feien fer –si els pares ho volien– unes activitats extraescolars “pràctiques”. A mi em van posar a “secretaria”, amb tota la bona intenció, i, d’aquesta manera, vaig aprendre a demanar que m’enviessin un producte “G.V.”, que volia dir “gran velocitat”. Paral·lelament a aquesta activitat poc il·lusionant, llegia com una boja, tot el que em queia a les mans.
Considero que fer funcionar el programa d’una rentadora no és tan complicat com fer funcionar el programa d’un reactor nuclear. Considero que, amb un mínim d’interès, pots escatir que “20-20” potser vol dir “vint minuts a vint graus”. Estendre és pesat, i se n’ha de saber, però no costa tant com escriure novel·les o sèries.
Amb això vull dir que qualsevol alumne un dia comprarà per internet i –per interès– n’aprendrà. Qualsevol alumne totxo es traurà el carnet de conduir. Però quants alumnes llegiran Moby Dick, Tirant lo Blanc, L’art de la guerra? La diferència entre un ésser humà i un altre no és saber enviar un e-mail a Amazon o no, sinó haver llegit, sisplau. Haver llegit ficció. D’aquí venim. Saber caçar mamuts és la supervivència, però saber explicar històries sobre caçar mamuts és la intel·ligència. I la intel·ligència és l'única cosa que ens diferencia dels mamuts caçats o no caçats. La gran prova és el pensament abstracte.
