Al desembre vaig suggerir-los que si volien explicar aquest país a algú que el volgués entendre el convidessin a sentir Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi al Palau de la Música, al febrer. El concert es va celebrar ahir, amb ple fins a l’última fila de dalt de tot de l’amfiteatre, i va acabar amb festa grossa complaguda entre els espectadors i els artistes. Però aquest article no pretén fer la crítica de l’actuació, entre altres raons perquè continua valent el mateix l’excel·lent regust que Mas i la cobla van deixar-nos fa un parell de mesos a Porrera, sinó que vol tornar a la idea d’entendre un país a través de l’obra d’un artista.
Sentir els instruments de cobla dominar amb una seguretat incontestable un repertori on hi ha cançó popular, cancionero, chanson, jazz i detalls de banda sonora cinematogràfica és realitat i metàfora alhora. Realitat, perquè resulta que la música universal contemporània sona a la manera catalana, i metàfora perquè demostra que tenim les eines pròpies per interpretar el món amb el nostre so característic, és a dir, amb el biaix de la nostra personalitat, sempre que aquestes eines les facin servir mans amb talent, ofici i passió. El resultat és que qualsevol oient del món pot vibrar i emocionar-se amb l’obra, sense necessitat de traduccions i descobrint la sonoritat original d’una cultura. Si nosaltres ens ho creiem, les eines no fallen. I com més ens ho creiem, més encomanadissa és la percepció que Francesc Pujols –a qui Mas fa anys que rendeix homenatge– va exagerar, sí, però només una miqueta, sobre la nostra capacitat d’admirar el món.
