Hi ha diversos temes en què, com a societat, fallem estrepitosament. Molts lectors pensaran ara en el canvi climàtic. Certament entra dins de la meva definició d’errada político-social. Tot i així, avui em vull centrar en un altre d’aquests equívocs, que també compromet el futur dels nostres fills.
Fa uns dies el ministre de Consum, Alberto Garzón, va anunciar la intenció del govern espanyol de prohibir la publicitat d’aliments no saludables en horari infantil. Segons els càlculs del ministre, aquesta nova legislació s’aprovaria el 2022 i s’aplicaria a tots els anuncis adreçats a menors de 16 anys. Un objectiu important de la iniciativa és fer extensiva la prohibició a tots els mitjans de comunicació amb una audiència infantil important en la franja de 0 a 15 anys: televisió, ràdio, internet, cine, xarxes socials, etc.
I per què poso aquest tipus d’acció al grup de polítiques fallides des d’un punt de vista social? Doncs per diverses raons. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar el 2010 una sèrie de recomanacions per reduir l’exposició dels infants a la publicitat de productes amb un alt contingut en greixos saturats, sucres i sal. El 2018 la mateixa institució publicava una avaluació del seguiment d’aquestes recomanacions amb la pèssima conclusió que la majoria dels 58 països de la regió Europea de l'OMS o bé no han pres cap acció per avançar en aquestes limitacions, o bé n'han pres que tenen com a base l‘autoregulació per part de la indústria alimentària i de les agències de publicitat (com en el cas espanyol). A més, la majoria de les (poques) iniciatives es concentren en els mitjans de difusió més tradicionals (com la televisió) i deixen de banda tots els altres mitjans i xarxes de consum infantil. No és estrany que l'OMS conclogui que l’efecte de les polítiques adoptades fins avui és mínim, ja que no aconsegueixen reduir l’exposició dels nens a la publicitat d’aquests productes.
¿És possible que els governs no adoptin aquestes limitacions perquè no existeix evidència científica concloent sobre els efectes de la publicitat en el consum infantil d’aquests productes? La resposta és que sí que existeix evidència sòlida i suficient. Si bé les decisions de consum responen a una multiplicitat de factors individuals, familiars i de context social, les estratègies de promoció de la indústria de l’alimentació incentiven la compra i el consum de productes amb un alt contingut en greixos saturats, sucres i sal. Més concretament, alguns estudis demostren que augmenta la ingesta d’aquests productes immediatament després de l’exposició a l’anunci publicitari, cosa que, a més, es tradueix en menys consum de productes més saludables (efecte substitució). Aquesta cadena d’esdeveniments, de manera repetida en el temps, deriva en un augment del pes dels infants. L'evidència no només existeix pel que fa a la publicitat en mitjans tradicionals, sinó que també s’han documentat efectes similars quan l’exposició a la publicitat és a través de mitjans digitals.
Per tant, la relació entre l’exposició a la publicitat d’aquest tipus de productes i el sobrepès/obesitat infantil té prou base científica per justificar, almenys en el cas espanyol, un enduriment de les actuals mesures basades en l'autoregulació del sector (codi PAOS), que han demostrat ser clarament insuficients. Així ho indiquen les altes xifres de sobrepès i obesitat infantil a l’Estat. Segons l’últim informe ALADINO de 2019, la prevalença del sobrepès se situa en el 23,3% de la població d'entre 6 i 9 anys i l'obesitat afecta el 17,3% d’aquesta població. No només els valors actuals són preocupants, sinó que s’han mantingut estables, sense cap progrés substancial durant els últims 6 anys.
Investigadors del Regne Unit han avaluat l’impacte d’una proposta similar llançada pel govern britànic, basada en la prohibició de la publicitat (a la televisió) de productes amb un alt contingut de greixos saturats, sucres o sal des de les 5.30 h fins a les 21 h. Els resultats d’aquesta modelització apunten a una disminució en la ingesta calòrica diària de 9,1 kcal per als infants de 5 a 17 anys, que es traduiria en una reducció del 4,6% (3,6%) en l’obesitat (sobrepès) infantil. I això legislant només sobre la televisió...
Els objectius actuals del ministre Garzón són ambiciosos i ens situarien com un dels països capdavanters a Europa en aquesta matèria. Alhora, són molt necessaris si volem aconseguir reduir les xifres de sobrepès i obesitat infantil actuals que, de retruc, es traduiran en millores en l’estat de salut durant l’etapa adulta i en reduir els costos, presents i futurs, del sistema de salut públic. Òbviament, el principal escull per adoptar aquesta nova legislació serà l’oposició, previsiblement feroç, de la indústria. En uns mesos veurem si el govern més progressista de la història aconsegueix tirar-la endavant.
