Hitler sota la taula
Deixem volar la imaginació uns minuts, traslladem-nos a Berlín i entrem en un acte de la CDU, l'organització d'Angela Merkel. Just llavors inicia el seu discurs el dirigent del partit i president del land de Hesse, Volker Bouffier, que parla de la crisi general i de quin ha de ser el paper alemany a l'Europa del futur. També es mostra preocupat pel deteriorament de la pau social, exemplificat en el seguit de protestes que s'estan produint arreu del país contra la política econòmica de la cancellera. Durant la diatriba, el dirigent conservador nota que se li comença a escalfar la boca i, al final, acaba acusant de totalitaris, de sectaris i de nazis els manifestants.
Clatellots i ignomínia. Aturem aquí el vol de la imaginació, tornem a la realitat i preguntem-nos què hauria passat si aquesta circumstància (d'altra banda impensable) s'hagués produït de veritat. Doncs que Bouffier, abans de baixar de l'estrada, ja hauria perdut tots els seus càrrecs tant al partit com al land de Hesse. I no només això, sinó que, a causa de la desafortunada comparació, l'opinió pública li hauria donat clatellots fins al carnet d'identitat i la ignomínia l'hauria cobert de dalt a baix. En resum, que aquest home ja mai més no hauria pogut remenar les cireres en els afers públics del seu país.
Canviem de protagonistes? Ara bé, si substituïm la conservadora CDU pel conservador PP, la capital Berlín per la capital Madrid i el nom del president de Hesse, Volker Bouffier, pel de la presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal, la cosa canvia com de la nit al dia. Perquè ja fa un parell de setmanes que De Cospedal va qualificar de "nazisme pur" les concentracions de membres de la PAH davant de domicilis de dirigents de la seva organització. I aquí pau i allí glòria, perquè aquesta dona continua ocupant els càrrecs, tant a la seva comunitat com al seu partit. I no només això: cap dirigent de la CDU hauria estat tan insensat de sortir a donar suport públic a Bouffier, sinó que haurien corregut a desmarcar-se'n per no acompanyar-lo en el descrèdit provocat per les seves paraules.
Penitència pública. Ja sabem, però, que l'Espanya de Rajoy no és ni la Gran Bretanya de Cameron ni tampoc aquell estat alemany que reconeix sense embuts els crims comesos en el passat. Per això, els membres del PP i tots els seus cors mediàtics han corregut a fer mèrits al costat de la secretària general. Ja se sap que són temps difícils i que qui es mou massa no surt a la foto. Fins i tot la nostra Alícia -¿no la noteu cada dia més ponderada, menys nerviosa i menys desesperada?- ha manifestat que De Cospedal no ha de demanar perdó per res, sinó que, en tot cas, qui ha de fer penitència pública són Ada Colau i companyia. I amén.
Arrencant caps. El fet de qualificar de nazis tots aquells que no pensen com ells s'ha convertit en un costum dins del nucli dur d'aquesta Espanya que fa aigües per totes bandes. Ara els ha tocat el torn a la PAH i a les persones que han aconseguit posar al centre del debat l'enorme injustícia que representen les desenes de milers de desnonaments duts a terme des de l'inici de la crisi. Així, dilluns és De Cospedal qui els titlla de totalitaris, dimarts Esperanza Aguirre qui els compara amb les joventuts hitlerianes i dimecres el diari de Marhuenda qui fa el triple salt mortal en relacionar Colau, el moviment nazi i ETA. Per acabar-ho d'adobar, dijous un tal Sigfrid Soria, senador popular canari, no només fa un paral·lelisme entre els defensors dels desnonats i els assassins dels jueus, sinó que amenaça -textualment- les persones concentrades davant de casa seva d'arrencar-los el cap!
Comparacions infames. Avui és Ada Colau, com ahir van ser Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Juan Manuel Sánchez Gordillo o Fermín Muguruza. I demà tornarà a ser la immersió lingüística, Oriol Junqueras o la gent que dóna suport al procés de pau al País Basc. Tots nazis! I embolica que fa fort en una carrera cap a l'absurd que demostra la putrefacció ideològica de l'espanyolisme més ranci, del qual són socis d'honor individus com Rodríguez Ibarra o Francisco Vázquez. La meva recomanació per a tots ells és que s'informin sobre el nazisme i, si pot ser, que visitin els vestigis d'aquell règim que tant els agrada posar-se a la boca. Europa n'és plena, i una visita a Mauthausen o Auschwitz els pot ajudar a entendre que hi ha comparacions que no s'haurien de fer mai. Ni que sigui per respectar la memòria dels milions de persones que aquell règim criminal -aliat de Franco- va massacrar arreu d'Europa.
