Històries per poder dormir (i 2)
Vivim en una societat en què el treball és molt especialitzat i costa aixecar el cap de la pròpia bombolla. ¿Qui té temps per formar-se una visió global dels problemes del món quan ha d’estar amb el nas ficat en el problema concret que mira de resoldre? Amb la idea de trobar espai per estudiar els reptes globals de la humanitat, l’any 1968 es va fundar el Club de Roma. L’objectiu era reunir experts que poguessin dedicar el seu temps a estudiar el món com a sistema complex i mirar d’esclarir la incertesa derivada dels problemes mundials com la crisi energètica global.
De la mateixa manera que els biòlegs estudien poblacions de bacteris en una mostra, calia trobar la manera de modelitzar l’evolució de la població humana i les seves interaccions com a sistema. Pel que fa als bacteris, és sabut que certes poblacions, quan es troben confinades en un medi amb aliment finit, creixen exponencialment fins a esgotar-lo, i aleshores la població decau fins a l’extinció. I els humans? Entre els dos sistemes, hi ha una similitud i una diferència fonamentals. La similitud és que ens trobem confinats en un espai amb recursos finits i, per tant, amb capacitat de càrrega limitada. La diferència és la complexitat de les interaccions. Els humans som capaços d’assolir autoconsciència sistèmica, és a dir, d’adonar-nos a temps de cap on estem anant. Els bacteris no poden preveure el desastre i continuen consumint aliment sense fer-se preguntes.
Fer créixer aquesta autoconsciència sistèmica era precisament l’objectiu del primer informe del Club de Roma, The limits of growth [Els límits del creixement]. El text presentava els resultats de la simulació que un grup de científics del Massachusetts Institute of Technology (MIT) havia programat, on s’emulaven paràmetres com la població i el consum de recursos. Els resultats de la simulació no s’han d’entendre com una predicció irrevocable del futur sinó com una visió de què pot arribar a passar.
Així, l’informe presenta quatre escenaris. El primer és l’escenari de creixement continuat, l’assumpció favorita de certs economistes. Pressuposa que la intel·ligència humana és tan poderosa que serem capaços de continuar sostenint el creixement indefinit gràcies a una millora de la capacitat de càrrega del planeta. De manera breu, equival a pensar que la tecnologia farà que els recursos finits siguin infinitament substituïbles. Si s’acaba el petroli hi haurà sol, si s’acaben els minerals els fabricarem, si ja no hi ha terra per conrear farem créixer plantes sobre el mar, etcètera. Aquesta visió redueix qualsevol esforç ecològic a una mera vocació estètica, a la creença que la sostenibilitat és un concepte decoratiu i no pas pura supervivència.
El segon escenari s’anomena “excés i caiguda”. En aquest cas, la capacitat de càrrega del planeta no creix mai, sinó que, al contrari, la sobreexplotació malmet alguns mecanismes de regeneració, cosa que redueix de manera irreversible la capacitat de sustentació de la Terra. Un exemple d’aquest efecte és l’ús i abús dels hidrocarburs. No només el recurs energètic tendeix a l’esgotament, sinó que, a més a més, el fet d’haver difós a l’atmosfera grans quantitats de diòxid de carboni té conseqüències. Efectes del canvi climàtic com la desertització, la pujada del nivell del mar o la imprevisibilitat meteorològica redueixen notablement la capacitat de producció agroalimentària. És per aquest tipus de mecanisme que, en aquest escenari, després de sobrepassar la capacitat de càrrega, la població humana decau ràpidament fins a una potencial extinció. Un escenari espaordidor, propi de poblacions amb escassa autoconsciència.
I tampoc cal ser tan tremendista. Allò que ens fa humans, aquesta capacitat de comprendre el sistema i actuar per objectius globals, és el factor clau que permet evitar la caiguda. En els dos últims escenaris aquest efecte es mostra en dues versions. En l’escenari asimptòtic, l’autoconsciència actua en la seva màxima perfecció, de manera que el creixement humà s’adapta a la capacitat del planeta sense excedir-la mai. Així, en cap moment hi ha una davallada de població humana, sinó que el creixement es redueix fins a assolir la tan anhelada societat sostenible: som els que la terra pot alimentar, consumim només allò que som capaços de regenerar. Però hi ha una altra manera d’arribar a l’equilibri força més turbulenta. Es produeix un excés i un posterior ajustament de la població i el cicle excés-ajustament es reprodueix de forma oscil·lant. També arribem a l’equilibri, sí, però pagant el preu de l’ajustament, que, en aquest context, és una paraula molt fosca. Ajustament vol dir conflicte, desigualtats i fam, vol dir militarització i acomiadar-se de situacions socials de serenitat i benestar. Significa economies convulses, preus oscil·lants, escassetat. Vol dir que, perquè hi hagi menys naixements i més morts, ens farem mal els uns als altres.
En definitiva, no és probable, ni imminent, que la transició cap a un món menys dependent dels recursos limitats hagi de ser per força un escenari apocalíptic. Però quan el creixement és excessiu l’ajustament que ens espera és una decadència no exempta de patiment humà. És quasi segur que ens en sortirem, però ¿per què no hem sabut fer-ho abans i millor? La planificació i l’autoconsciència, com a sistema que som, és el que ens diferencia d’un grup de bacteris destinats a l’extinció. Però la planificació a nivell global només és possible quan hi ha igualtat entre estrats socials i entre països. ¿Com podem demanar objectius globals als que encara malden per alçar-se al nivell d’una subsistència digna? És un peix que es mossega la cua.
