L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics.
Per poder-ho afirmar, però, ens cal recordar com s’ha arribat fins aquí, tot fixant-nos concretament en l’evolució del PSOE, més que en la que han hagut de fer les forces sobiranistes catalanes, ja prou subratllada en aquestes mateixes pàgines. L’inici podem situar-lo el juny del 2015, quan Pedro Sánchez, successor de Pérez Rubalcaba com a màxim dirigent del PSOE, presenta la candidatura a la presidència del Govern en un acte en què, amb una enorme bandera espanyola de fons, va constatar que l’època de les majories absolutes havia passat i que a partir d’aleshores caldria construir governs “des del diàleg i l’acord”. Fent-se ressò del “sí se puede” de Podemos, va afirmar també: “La política pot si la política vol. I nosaltres volem”.
Recordem també que Sánchez va perdre la secretaria general del seu partit quan va negar-se a investir Rajoy després de les eleccions del 2016: era la primera, i més important, ruptura amb el PSOE de la Transició. Un partit que semblava haver assumit que el sistema polític espanyol descansava en la vella (i caduca) alternança en el govern del temps de la Restauració, amb dos "partits d’estat" que es posaven d’acord en el fonamental: la defensa de la unitat d’Espanya i del poder de l’Estat. És llavors que un editorial d’El País el va qualificar d’“insensato sin escrúpulos”. Però Sánchez no es va rendir i, amb la constància que li és pròpia, i havent reprès la secretaria general del PSOE, el 2019 va formar el primer govern de coalició a Espanya des de l’aprovació de la Constitució. És cert que, d’entrada, va semblar trobar en Albert Rivera l’aliat perfecte (a diferència dels de Pablo Iglesias, que li farien perdre la son, va dir, si s’haguessin d’ocupar dels “ministeris d’estat”), però la hybris i la inconsistència van fer perdre a Rivera l’oportunitat i Sánchez va fer un gir cap a l’esquerra.
Ara, el 2023, forçat per l’aritmètica parlamentària, s’ha hagut de plegar a Junts i a ERC i a la demanda d’una amnistia per als processats pel Procés. No tinc cap dubte sobre el valor i fins i tot l’audàcia que té aquest gest –que obliga Sánchez a desmentir-se a ell mateix–, com també ho va ser l’acord perquè es pugui parlar en català i les llengües altres que el castellà al Congrés de Diputats –una heretgia fins fa quatre dies, amb els diputats de la dreta humiliats per haver-se de posar una orellera per seguir el discurs d’un altre espanyol–. Amb tot, i vista la desconfiança existent entre els partits bascos i catalans cap a Sánchez, ¿podem dubtar de la sinceritat del gir fet pel PSOE en la qüestió de la pluralitat de l’Estat? ¿Hi ha una comprensió profunda, real, per part de Sánchez i del PSOE, que, més enllà de la conjuntura actual, els seus aliats naturals i imprescindibles són les forces regionalistes, nacionalistes i sobiranistes de la perifèria, a més de l’esquerra transformadora? I més important, ¿entendrà el PSOE que aquesta aliança és justament la manera de fer canvis en el sistema?
L’any 1930 el Pacte de Sant Sebastià signat entre republicans i catalanistes i galleguistes d’esquerra (i que ja constatava que "el problema referente a Cataluña [...] es el que más dificultades podía ofrecer para llegar a un acuerdo unánime"), al qual es van sumar després el PSOE i la UGT, va portar la Segona República. ¿Ara estem en un moment semblant? No, perquè la història no es repeteix. Ara bé, quan avui la dreta diu que l’amnistia posa en qüestió, o ataca directament, la Transició, no li falta un punt de raó. En la mesura que l’amnistia corregeix l’actuació desmesurada i parcial de la justícia superior espanyola, s’està posant el dit a la nafra sobre una reforma que la Transició no va saber fer: la del poder judicial. I així com el cop d’estat fallit del 23-F va obligar el govern de González, de la mà del ministre Narcís Serra, a modernitzar l’exèrcit, ara caldrà (de la mà del ministre Bolaños) democratitzar i modernitzar la justícia, si no volem que el "govern dels jutges" acabi malmetent seriosament la salut del règim democràtic.
En conclusió: si la resposta del PSOE a aquestes preguntes és positiva, llavors serà el moment de proclamar, sense cap mena de dubte, la historicitat de l’acord.
