Una història petita
La història d’una motorista que es va aturar a cordar-li les sabates a una dona gran que anava carregada amb bosses a Barcelona ha transcendit com una història emotiva i solidària que posa de manifest la necessitat que tenim de notícies que, en realitat, no ho són. Certament, el gest de la motorista a qui aquella senyora va fer pensar en la seva mare, i a qui va voler evitar la probabilitat de caure, reconforta en una ciutat que cada vegada té la seva ciutadania més alienada, on sembla que si no vas a la teva ets ingènua o directament imbècil. Però la veritat és que si no fos per aquests gestos quotidians que es donen cada dia arreu, la vida seria molt més insostenible. Es donen, afortunadament, i la majoria no acaben esdevenint una notícia, diria que també afortunadament, perquè se’ls dona una categoria excepcional quan en realitat haurien de formar part de la nostra quotidianitat. A més a més, s’expliquen amb una dosi de carrincloneria innecessària que treu a l’anècdota part del seu encant. Una dona n’ajuda una altra sense esperar res a canvi, l’altra li vol donar les gràcies, i finalment es troben perquè l’agraïment es faci efectiu. És bonic quan ens ajudem sense esperar convertir-nos en heroïnes, i és bonic agrair als altres tot allò que fan perquè la nostra vida sigui més agradable, però no cal magnificar-ho ni buscar una emotivitat forçada. Encara que la fam que tenim de gestos de bona voluntat faci que les emocions també siguin exagerades, controlem-nos, per favor. Perquè al final només serem sensibles a la carrincloneria, i això sí que ens tornarà imbècils a tots plegats. Consti que ho dic amb respecte, encara que no ho sembli. I consti també que la majoria de nosaltres hem actuat moltes vegades com la motorista, potser sense cordar sabates però sí acompanyant quan la situació ho ha demanat. Perquè malgrat la sensació (?) que el món se’n va a la merda, encara hi ha empatia i refugis, sovint molt menys noticiables.
Però de la mateixa manera que som sensibles als més vulnerables, i la vellesa en molts sentits ho és (en molts d’altres, en absolut), després no sabem què fer d'aquesta vulnerabilitat. És el cas de la gent gran, a qui acabem col·locant en residències on cap de nosaltres no voldria anar a raure i després ens queixem de com els tracten. Una premissa important: no es tracta de jutjar ningú, perquè les circumstàncies de cadascú són inescrutables. Però què volem, exactament? I quantes vegades ens exclamem per determinades situacions, cosa que manifesta una hipocresia notable entre el que fem i el que diem? La família continua sent el pilar de la nostra societat, però la família és menys família quan t’has de fer càrrec d’una persona gran. No hem resolt aquest tram de la vida que cada vegada afecta i afectarà més persones del Primer Món. Infantilitzem la gent gran i decidim com han de viure en funció dels nostres propis interessos. La història de la motorista i la senyora gran que duia les sabates descordades m’ha fet pensar en com ens resulta molt més atractiu fer un gest petit i satisfactori que un de gran i molt més complex. Lògic, d'altra banda. Per això tampoc no fem res per evitar que desnonin la gent gran de casa seva, on tenen tota una vida plena de records que esperen veure quan es morin, per anar-se’n més acompanyats. Un barri que coneixen i en el qual els coneixen. Volem una vida llarga, però no la volem desvalguda. I segurament ens emociona una història petita perquè la gran se’ns fa inabastable. Ningú no n’és culpable. Però està bé pensar-hi.
