La història com a obstacle?
En les gairebé quatre dècades que ja acumulo escrivint als diaris i polemitzant sobre la qüestió catalana, he vist als adversaris intel·lectuals interns de la reivindicació nacional invocar tota mena de causes i teories per explicar-se la contumàcia, la tossuderia d’aquella reivindicació. Eugenio Trías, per exemple, considerava que l’esca del pecat era “el dogma del nacionalismo lingüístico”, l’afany d’imposar el català, ja s’ha vist amb quin zel... Félix de Azúa i d’altres, en canvi, recorrien a la sociologia: per a ells, tot el mal venia d’una classe mitjana-baixa (mestres, empleats, petits funcionaris...) ressentida en la seva insignificança i que utilitzava el nacionalisme com a vehicle per ascendir socialment i escalar posicions de poder...
Darrerament, un parell d’articles publicats a l’ARA pel professor Alfredo Pastor (els diumenges 17 i 31 d’octubre) han posat en circulació una nova teoria, naturalment desqualificadora: segons aquesta, el problema dels catalans independentistes és que estan empatxats d’història, cosa que els fa infeliços, amargats i ressentits; perquè, a sobre, aquesta història que els intoxica és una “història romàntica” i al mateix temps -horror!- “oficial”, “un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa” [sic].
Deixaré de banda el fet que no vivim pas en guerra i que, en una societat democràtica, la independència és un objectiu tan legítim i important, si té prou suports, com l’augment de les exportacions o la millora de la xarxa ferroviària. Però, vist que el senyor Pastor s’endinsa en el terreny de la història, l’hi acompanyaré amb molt de gust. A Catalunya, la història romàntica va estar en voga si fa no fa tant de temps com a la resta d’Occident: al segle XIX i fins al primer terç del Nou-cents. Ja el 1935 un joveníssim Jaume Vicens i Vives va criticar-la en famosa polèmica amb Antoni Rovira i Virgili. Després de la Guerra Civil els referents de la historiografia catalana, a la universitat i en el món editorial, no es van dir Ferran Soldevila, sinó Jaume Vicens, Pierre Vilar, Josep Fontana, Jordi Nadal, Borja de Riquer...
No em sembla que cap d’ells pugui ser titllat de “romàntic”, ni per la seva obra ni pels seus deixebles.
Per tant, quan Alfredo Pastor afirma, compungit, que “la història romàntica sembla haver-se imposat”, no ho pot pas dir en relació amb la història acadèmica, la recerca i la docència universitàries d’aquests darrers cinquanta anys. ¿Es refereix a la història divulgativa, destinada a un consum de masses? Si és així, li respondré que això passa arreu. ¿O per ventura es pensa que, a França, els llibres i les revistes d’història de gran tirada, o els programes televisius de gran audiència, o fins i tot els museus locals, estan inspirats per l’escola dels Annales? Doncs no: més aviat conreen una història narrativa de reis i reines, de gestes èpiques, d’herois i dolents. Això sí: ho fan amb un estat al darrere -cosa que ho blanqueja i ho legitima gairebé tot- i al servei d’un nacionalisme que es pot permetre el luxe de ser banal.
El que és més inquietant de la flamant doctrina Pastor, però, és l’apologia que formula, no sé ben bé si de l’amnèsia o del revisionisme històric. Perquè, a veure: si recordar les actituds catalanòfobes presents en la cultura i la política castellanes des d’almenys el segle XVII, si espigolar en les actes parlamentàries dels darrers 200 anys la sèrie incomptable d’exabruptes i improperis formulats contra Catalunya i el catalanisme, si evocar les repressions identitàries sofertes per aquest país des del segle XVIII fins al XX, si tot això crea amargor i crispació, ¿què hem de fer? ¿Oblidar-ho i inventar-nos un relat idíl·lic de perenne germanor i comunitat d’interessos catalano-espanyols?
Potser veient que això últim és difícil de defensar, Alfredo Pastor s’atreveix a “suggerir que una revisió d’aquella història [romàntica, segons ell] podria facilitar l’entesa entre uns i altres”. Em sembla una idea excel·lent, magnífica, amb un sol requisit: que procedeixin a la revisió, simultàniament, “uns i altres”. ¿El professor emèrit de l’Iese coneix la producció discursiva i bibliogràfica de la Real Academia de la Historia durant els darrers quaranta anys? ¿Té idea de la quantitat de tòpics carrinclons, de mites nacionalistes (nacionalistes espanyols, és clar) i de visions essencialistes d’Espanya que ha alimentat i alimenta aquella institució oficial pagada per tots nosaltres? ¿Ha fet un cop d’ull al catàleg de llibres editats per la FAES de José María Aznar? ¿Va observar, fa unes setmanes, les reaccions irades de polítics i mitjans de comunicació davant la més lleu crítica envers la conquesta espanyola del continent americà? ¿Li sembla que tots aquests elements i actituds -i són només uns exemples- es deixaran “revisar” en benefici de l’aproximació, el diàleg i el reconeixement recíproc entre catalans i espanyols?
Alfredo Pastor cita un autor francès segons el qual “els pobles feliços no tenen història”. Personalment, prefereixo formar part d’un poble menys feliç, però amb història, consciència i dignitat.