La història de Joan Bové i la manipulació de la història

El 26 de setembre de 1972, avui fa cinquanta anys, Joan Bové va ser detingut després d’una manifestació pel carrer Tajo d’Horta, que van dispersar a matadegolla els grisos. Quan va entrar a la Via Laietana, el va rebre “el corro ”: policies en rotllana propinant cops de puny i puntades de peu per començar la “maceració” –en argot policíac.

Era el preàmbul de la tortura que va venir després. Li van fer de tot, la terrible “cigonya”, el simulacre de tret al cap, “la fredor del canó a la templa”, però encara recorda –i quan la recorda el veig reviure-la– amb paüra la intervenció d’un inspector especialment cruel: “Em van agenollar amb els braços en creu i ell, amb sadisme, em pegava amb una tovallola mullada, com si jugués a tennis. Era molt dolorós, sobretot a l’espatlla i als glutis, un mal bestial”. La llenya va seguir a la “suite”, als calabossos del soterrani, que li van fer netejar amb Zotal, i encara el van tenir dret el que restava de nit.

Joan Bové tenia 17 anys, estudiava COU a l’Institut Milà i Fontanals i començava a militar en cercles juvenils del Partit Comunista d’Espanya (Internacional), una organització de relativa importància numèrica. A la mani van aplegar, segons ells, unes 800 persones, que la policia deixaria en 500. Poca cosa, una més, si no fos perquè van cremar un jeep de la policia armada amb còctels Molotov, per fortuna sense fer víctimes. No es va provar que ell en llancés cap, el fet material el van atribuir a altres. Però tot i això el van condemnar per “terrorisme”.

Va fer cap a la Model, tretze dies, res comparat amb la Via Laietana. Però quan es pensava que ja havia sortit del túnel i cursava tercer d’història a la UAB, el criden a files, li toca la marina, el servei més llarg, i, classificat com a “punto rojo ”, el destinen a l’indret més llunyà de casa: El Ferrol del Caudillo. Els militars culminaran la “maceració”. Miren els antecedents, escorcollen el pis que havia compartit amb altres catalans proscrits, escriuen a l’atestat que hi troben “diversos pósters y escritos relativos a distintas ideologías políticas, así como algunas fotografías de caràcter pornográfico ”. Consell de guerra i, tot i que feia dos mesos que havia deixat el pis, condemna a sis mesos d’arrest –i quaranta-dos dies més de mili perquè no computen els de la pena–. L’envien a la presó militar de Caranza, primera setmana incomunicat. Hi entra el 16 d’abril de 1977 però en surt el 10 de juny –cinc dies abans de les primeres eleccions democràtiques– per un indult. La llei d’amnistia no impedeix que li facin pagar el mes i escaig de propina per la presó, tot i que el “delicte” que l’hi va portar hauria d’haver desaparegut.

Un any exacte després de la seva detenció, el 26 de setembre de 1973, va poder posar nom al policia que el va torturar d’una manera més bèstia: veu la seva cara al Diario de Barcelona, és el policia mort en l’intercanvi de trets arran de la detenció de membres del MIL al portal número 70 del carrer Girona. Atribuiran l’autoria a Salvador Puig Antich i l’executaran el 2 març de 1974 sota aquesta imputació, avui en qüestió. Era el subinspector de primera classe Francisco Anguas Barragán, condecorat a títol pòstum amb la medalla d’or al mèrit policial. El cap superior de policia de Barcelona, Sergio Gómez Alba, va demanar per escrit (5/11/1973) que un total de noranta-cinc agents de la Brigada Social “sean debidamente recompensados ” pel seu “extraordinario y brillantísimo servicio últimamente realizado por la Brigada de Investigación Social de esta Jefatura Superior, que me honro en mandar ”. Hi anota detencions de la Lliga Comunista Revolucionaria, el MIL de Puig Antich, els 113 de l’Assemblea de Catalunya i l’operació contra el PCI en la qual va caure Joan Bové. Hi consten la majoria de policies que signen els seus atestats: Rafael Núñez Valverde, José M. Rodríguez Román, José Miguel Rodríguez Alonso, Joaquín Figa García, Luis Ortega Peñamaría, Francisco Javier Pérez Salinas i Julián Pascual Hernández. Vaig publicar aquesta llista completa d’agents de la BIS a final del franquisme al llibre La Brigada Social (1995).

Després de la meva participació al FAQs, el 21 d’octubre de l’any passat, sobre les tortures a la Via Laietana, Joan Bové, a qui no coneixia de res, es va posar en contacte amb mi i em va explicar la seva història, que he completat amb la documentació que vaig exhumar dels arxius de la policia. Bové estava indignat perquè en aquell programa els dos testimonis de persones torturades eren de la mateixa ideologia, un independentisme que, durant el franquisme, va fer un paper secundari, tant, que aquelles dues persones situaven els seus casos més terribles a la Transició, quan ja havia revifat gràcies a les últimes generacions de l’FNC i les primeres del PSAN.

“El meu entorn és independentista –conclou–, però parlar de les tortures del franquisme traient dos indepes i cap comunista era una manipulació buscada i tosca. Volen vendre el relat que tenen pedigrí, a més a més amb dos veterans que ho feien versemblant, i que la lluita sempre ha estat la de l’independentisme contra els altres”.

A l’altre costat dels focus, l’episodi de Bové hauria restat en el silenci de l’oblit si no fos perquè un periodista d’El País va fer una apologia de l’inspector que l’havia torturat i ell li va respondre.